dimarts, 28 de gener de 2014

La Paloma


Anys enrere estava de moda anar a ballar a “la Paloma” una sala de ball de molt nom  en aquell temps. La gent jove ja quedava una setmana per altre, trobar-se allí, per passar les tardes dels diumenges, les nits dels dissabtes, i fins i tot les nits dels divendres ballant amb grat plaer. Era un lloc adient per a conèixer gent, nois que cercaven companya i noies que anhelaven ser cercades. Era una manera  de donar plaer als sentits i passar unes hores gaudint plenament de la bona música i  de bones companyies.

Cal dir que en aquest llocs no tot es dolent. Com a tot lloc de diversió, sempre sembla que hom no hi pot trobar pas res de bo, però en aquella època no hi havia gaires alternatives, i quan un sistema es posava de moda tothom el seguia. “La Paloma” doncs, fou l’ esplai d’una joventut que frisava per ballar, saltar, córrer i fer una mica l’ase, però amb un sentit molt clar del que desitjava i volia.

Amb un amic, mes o menys tan limitat com jo, vàrem decidir anar a passar-hi una tarda. Molt animats i ben endreçadets, arribarem  a la porta del local. Ell, va treure les entrades, i molt contents ens dirigirem a l’entrada del salo de ball. El porter que ens va prendre les entrades ens va mirar de dalt a baix i de baix a dalt, i amb una cara de set jutges digué: Que volen ballar vostès aquí?  Jo una mica mosca per la mirada, li vaig respondre: el  mateix que balla vostè des de la seva cadira. Ah, té raó . Perdó.-Va demanar molt amable. No passa res, li vaig dir, i entrarem al saló a veure ballar i a escoltar la música dels balls que en aquells moments sonaven per què tothom qui volgués i pugués, ballés.

La tarda va passar molt distreta, amb joia de veure com el qui podia movia el seu cos al ritme que marcava l’orquestra. Escoltar les cançons cantades molt be per un “vocalista” que en deien aleshores del qui animava l’orquestra amb la seva veu.

Escoltar la música, veure l’ambient, les parelles ballant al ritme que imposava l’orquestra, la forma de vestir, tot en si era un gaudir plenament del goig d’una forma de distreure els ànims en aquells temps. Per nosaltres que no podem fer tot això, fou una gran meravella gaudir-ne, amb la vista, l’oïda i tota l’atenció que hi posàvem per que tot quedés imprès en la retina i desprès ja a soles a casa poder tornar a repetir-ho en tot moment.

Que no sols es pot gaudir movent el cos a un ritme determinat, que també la vista i l’orella fan que tot sigui bell als nostres ulls. I això  fa que tota persona amb normalitat no ho entengui massa be. Se’ns limiten els moviments físics, però no els sensuals.

Tot es qüestió d’adaptar-se al que Déu et posa per el camí de la teva vida. I trobar la drecera per seguir ranc o no, el camí que Ell traça per a cada ú de nosaltres.

1 comentari:

  1. Tot es questió d' adaptr-se , tens molte rao , en totes las circunstancies que sens presentan , Tu Julia ens donas llicons molt savias ,Gracies

    ResponElimina