dilluns, 30 de juny de 2014

La Celestina

Imatge extreta de: http://www.molletvalles.cat 
 

Si, Celestina alta i prima, tenia cura de tenir neta l’escola. Al Col·legis Nous, a les cinc de la tarda, quan sortíem, acabat el dia d’escola, la solíem trobar, voltada de les seves galledes, escombres, plomers i draps per treure la pols, esperant que deixéssim d’una vegada l’aula. Per poder començar la seva feina de neteja.

Els col·legis nous, durant un temps es van anomenar “El divino maestro”, després es va catalanitzar per “Diví mestre”, i finalment les coses retornen al seu lloc, i ara es diu altra vegada “Col·legis Nous”, que no són nous, de fet són tan nous com jo: els vaig veure construir quant tenia l’edat de 4 anys. Jo hi vaig fer els meus primers passos d’aprenentatge a l’ensenyament. Un temps molt bo i edificant. Un professorat excel·lent i amb ganes de fer-nos créixer en el camp cultural. Van ser uns anys plens de ganes d’estudiar i aprendre, on s’anava perfilant la nostra personalitat a la vegada que anava creixent la idea d’una formació plena de coneixements i descobriments.

Doncs bé, la Celestina tenia cura de la neteja de l’escola i quan ens la trobàvem pels passadissos, cansats de estar unes hores massa quiets, ens divertíem una mica cantant-li la cançó de l’enfadós: “ Celestina alta i prima i lletja com sardina,...” D’entrada ella no ens feia cas però la nostra molesta insistència li acabava la paciència i amb l’escombra enlaire ens empaitava però mai assolia tocar-nos a cap. Una bona dona que la mainada l’enamorava. Soltera i sense fills, els nens i nenes de l’escola eren per a ella un goig i per això ens aguantava les nostres mil i una impertinències.

Alta i prima, amb una cara no massa afavorida .Tota bonesa això si, i si algú de nosaltres corrent per esquivar la seva escombra queia i es feia la més petita rascada ho deixava tot per curar-li el mal amb la seva cançoneta de cura, cura, culet de granota.

Feia la seva tasca amb molta cura i compromís. Amb poques hores ho deixava tot net i polit a punt per a l’endemà. Jo crec que molts de nosaltres l’estimàvem malgrat fer-la enrabiar massa sovint.

Un personatge que passà com qui diu sens pena ni glòria, però que el seu fer, fou un fidel testimoni de que totes les tasques per minses que siguin, son dignes de tota persona humana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada