Tinc unes sabatilles comprades al mercat. Oli en un llum per els meus peus delicats. Una autèntica carícia per ells, els meus peus, que encara que no caminen exigeixen atenció. Doncs d’entrada m’anaven tant be que varem decidir comprar-ne un altre parell, però de numeració diferent, és a dir, unes eren del número 35 i les altres del 36. Així la cosa era una solució per al dia que tocava rentar-les. Tot molt bé i escaient i els meus peus molt agraïts.
Però passa que el dia que haig de sortir em calço les sabates, i quan torno a emprar les sabatilles em faig un gran embolic. Les prenc de l’armari, i quan vaig a posar-me-les, gairebé sempre he agafat, una d’un parell diferent de l’altre. Això em suposa un esforç ja que la meva mobilitat un xic reduïda es queixa gemegant.
No obstant les sabatilles van molt bé i ajuden a que el meu benestar sigui bo i concret. Doncs passo moltes hores calçada amb elles, i encara que no les empri per caminar necessito que siguin suaus i dolces, que no premin per cap costat, en fi que siguin com un guant de gasela.
I m’hi he avesat tant amb elles, que moltes vegades a l’hora de sortir per anar a missa o algun altre lloc, no recordo canviar-me-les i vaig per el món com, la nena de la cançó que anava dient que caminava com si sabatetes hi tingués. I jo que tinc sabatetes, prefereixo la dolçor de les sabatilles a l’estretor de les sabates.
De vegades aquest fet em fa pensar en aquelles persones que no tenen sabates per manca de diners, o be aquells que no poden portar-ne per què ni peus tenen. Quines contradiccions que te la vida! Uns per molt i altres per poc o per gens.
Cal doncs estar content i agraïts amb el que tenim i acceptar aquell pensament reflexiu que diu: No és més feliç aquell que té molt, si no aquell que està conforme i content amb el que té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada