diumenge, 2 de març de 2014

El refugi de Céllecs


Varem fer un grup d’amics i ens trobàvem sovint en un petit refugi de muntanya, que un d’ells tenia al mig del bosc de Céllecs. Fins i tot hi arribàvem a conviure algun cap de setmana. Una casona petita però molt acollidora. Amb un gran menjador i una entrada amb llar de foc. S’hi estava d’allò més bé. Cercàvem sempre motius per anar-hi, sigui a fer una paella, sigui una costellada a la brasa. Qualsevol motiu era bo per organitzar una trobada.

Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar-hi un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú a fer-los-hi companyia. Em van demanar doncs, a mi, si hi volia anar. A mi el lloc m’encisava, i després d’una setmana tancada al despatx treballant em va venir molt de gust acceptar.

Doncs un divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge damunt el meu dos cavalls cap a Céllecs. El camí s’havia de fer per una zona de bosc al deixar la carretera. 

A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para demanant-me on anava. Vaig dir: aquí una mica més amunt que hi tinc una parella d’amics que m’esperen. Va cridar al seu company dient-li: Mira, ja la tenim, aquí dalt d’un petit refugi. I dirigint-se a mi em diu, segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim nosaltres, acompanyi’ns fins al refugi. Obeïnt les ordres i amb angoixa vaig seguir el camí fins a la casona.

En Vicenç va sortir a rebre’m i es quedà parat en veure la policia, que al veure’l li demanà on era la novia, i si tenia permís de relacionar-se amb ella. Tot compungit li va respondre que no tenia noticia de que per festejar fos necessari un permís especial. – Bé, anem al gra, va dir el policia, el que volem és la noia. Molt bé, va contestar el noi, vinguin. Dins la cuina, la Maria sobre la seva cadira de rodes estava preparant el sopar . Quan van veure la cadira, tot seguit digueren: Ens hem equivocat!. Cercaven a una noieta de setze anys que s’havia fugat amb un senyor de cinquanta. No cal dir que es van desfer en tota mena d’excuses i perdons, per la seva poca vista. Explicant-nos tota la història de la fuga.

Tot aclarit, vam per fi sopar en pau, i gaudir d’aquell cap de setmana que ens havíem proposat passar-lo bé amb tota la pau i repòs que refugi ens oferia. I malgrat l’entrebanc d’aquesta feta varem passar dos dies meravellosos, on s’hi respirava aire pur, aromatitzat per la pineda que el vorejava i que semblava vantar-se més per fer-nos la nostra estada mes joiosa.

1 comentari:

  1. Es comprensible , la muguda , i tambe la teva angoixa , el anar emb cadira de rodes , no vol dir res ,la edat si i molt

    ResponElimina