dilluns, 24 de març de 2014

La pelleria 2


imatge extreta del contrapunt.cat
Moltes vegades, passant per la carretera que va a Sant Fost, puc veure el paisatge trist i desolat del terreny on gairebé per més d’un segle s’hi erigí la famosa fàbrica de pells de Mollet “LA PELLERIA” .

La tristesa que em provoca, cada vegada és més intensa. Els records, bons i dolents, sense voler vénen a la meva memòria, i m’agafen ganes de recordar-los i a traves d’aquestes vivències fer-vos-els compartir.

Vaig entrar a treballar-hi tot just acabats els meus estudis. Tenia 19 anys. I en vaig sortir a la meva jubilació amb els 60 complerts. Varen ser uns anys plens de vida i amb certa pau. La Pelleria donava feina a gairebé mitja població. Una ferma estabilitat imperava arreu. La meva vida laboral fou per mi ,molt important. De telefonista a l’entrada, vaig passar, al cap de tres mesos a la secció de personal, Una secció on s’elaborava el corresponent sou de cada treballador. Aquesta avinentesa em va permetre portar un control i coneixement de gairebé tots els treballadors.

Durant l’any 1961, es van dur a terme diversos actes celebrant els 50 aniversari de la seva posta en marxa oficial. Per que de funcionar com a pelleria, des de l’any 1904 ja s’hi treballava. En aquesta data doncs es va assolir el seu nomenament oficial com a tal. Per a tal esdeveniment es va noliejar un vaixell “El cabo San Roque” per fer un mini creuer a les Balears. Una gran delícia que tots els seus treballadors en va gaudir. Va ser un creuer de tres meravellosos dies.

Tothom o gairebé tothom hi tenia algun familiar treballant-hi: el meu germà, la dona del meu germà, una germana del meu cunyat petit l’Agustina, per cert ella exercí de cuinera, per un menjador que l’empresa posà en marxa per als obrers que tenien la vivenda lluny. Jo amb l’excusa de la meva limitació m’hi vaig adossar, i l’Agustina, tenia per mi unes atencions molt delicades. Jo m’hi trobava molt be amb ella. I fou un temps de molt bon passar ja que emprar els serveis del menjador em resolia el problema d’anar a dinar a casa, que la tenia al altre cap del poble.

I així van passar uns anys fins que l’Agustina ens deixà. Una malaltia cerebral se l’emportà deixant als seus tres fills sens pare ni mare. Les coses ja no foren les mateixes, Calgué doncs, acceptar amb pena, la nova forma de viure sens l’Agustina.

Avui amb un dels seus fills, l’hem recordada. La seva imatge s’ha fet present davant nostre, i ens semblava veure-la encara movent-se amb agilitat i diligencia, activa com era el seu do.

Tot són records que ja es van esvaint dins de la nostra ment, però la memòria viu encara uns fets i unes avinenteses dignes de reviure amb estima i amor. L’agraïment flueix el nostre cor, i mantenir el bon record, omple sempre de pau i serenor.

I aprofitant doncs aquestes vivències que floreixen del record, és bo creure i pensar que al reviure els moments dolços de la nostra història ajuda a estimar més i més als qui se’ns han avançat en el camí vers el Pare

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada