diumenge, 18 de maig de 2014

Àvila, any 1972

Imatge extreta de la wikipedia.org

En el nostre rondar per les ciutats espanyoles, amb la finalitat de donar a conèixer el nostre moviment: Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids (Fràter), hem viscut moltes vivències, algunes d’elles dignes de recordar i fer-ne memòria, pel que suposava en aquella primera etapa de la presència de la Fràter al món del disminuït. Un moviment que en el seu naixement es va imposar la feina de desvetllar a les persones amb mobilitat reduïda, tancades a casa, sense il·lusions de viure una vida normal, tan físicament com moralment. Fer-los descobrir els seus valors humans, les seves possibilitats de mobilitat, el seu goig de viure la vida des del marc de la quietud, fou en aquell temps la raó de la seva existència.

La nostra tasca era doncs, visitar a aquestes persones a casa seva, explicant-los-hi que calia fer per sortir de la seva passivitat, fer-les sortir a jugar un paper net i engrescador per viure un ritme millor dins de les seves moltes possibilitats, i que podien tenir a l’abast de la mà.

A Àvila, després d’unes jornades plenes de reflexió, una tarda vàrem sortir a berenar i se’ns va fer fosc, aprofitant visitar alguns llocs rellevants de la ciutat. Anàvem amb el meu dos cavalls, i després de visitar l’església de San Vicente, de molt nom, no sabíem tornar a casa. Després de donar quatre o cinc voltes a l’anomenada església, li preguntem a un sereno si ens podia dir com ho havíem de fer per tornar al barri de la Catxarra, que era on teníem el nostre alberg. L’home tot servicial ens diu: Ustedes saben donde està la iglesia de San Vicente?. Tots vam esclatar en una gran riallada, si ho sabíem després de tantes voltes… L’home ens va indicar el camí, però al no trobar-lo vam decidir tirar per el dret i baixar amb el dos cavalls per unes escales que hi havia davant de l’església i que eren l’únic camí que nosaltres veiem per poder sortir d’aquell lloc.

Una temeritat, vista des del actual panorama. Joves i amb esperit, fèiem, suposo que com molta gent, algunes bajanades de tant en tant. Recordar-ho comporta una vivència molt jocosa, al mateix temps que respira una sana alegria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada