L'Àvia Teresa

Teresa Soler i Travé

La mare de la meva mare es deia Teresa. Una àvia com totes suposo jo, però per a mi tenia una aire molt especial, que de vegades em resultava incòmode. Dormíem en una habitació de tres llits, segons s’entrava: jo, l’àvia i la meva germana petita. L’àvia dormia molt poc. A l’hora foscana de la tarda, ja se n’anava al llit. Vol dir això que, quan jo havia d’anar a dormir, ella ja n’estava tipa, i li venia la mar de be, xerrar amb mi i volia que li expliqués tot el que havia fet durant el dia. Si no li responia s’enfadava i em deia que era una mal educada. Jo treballava i m’aixecava del llit a tres quarts de set del matí. No tenia ganes de res, sols de dormir i recuperar les forces precises per a l’endemà.

Un dia, a mitja nit, un sorollet estrany, que no sabia ben be d’on venia em va desvetllar. A l’encendre el llum l’àvia no era al seu llit. Em vaig espantar, però el sorollet persistia, com un rac- rac suau i continu. Tocant a la porta d’entrada a la cambra hi teníem un armari. Doncs l’àvia que ja havia acabat la son, volent sortir a fora de la cambra, s’havia ficat dins l’armari i no en sabia sortir.

La feina va ser nostra per treure-la. S’havia arronsat, feta un cuc, i no hi havia forma de moure-la. Ho vàrem aconseguir demanant ajuda al pare, i al germà que homes de força ho varen resoldre. 

Potser si que l’avia ja perdia facultats mentals i no sabia ben be el què es feia, però la seva mania era la de no fer soroll per no despertar-nos i en feia tant que després ja no podíem tornar a dormir. 

Quan ja s’arriba a certa edat en que hom creu que ja s’ha donat de si tot el que es té, cal molta força de voluntat per anar acceptant les falles que la vellesa o la maduresa aporten en si mateixes. Cal afrontar la vida tal com Déu la presenta i gaudir-la amb totes les possibilitats que tenim a l’abast de la mà, per tal de que se’ns faci més joiosa i superable.

El goig de viure la vida amb una plenitud natural i serena, ningú ens el pot prendre. Cal vigilar tan sols que no sigui una nosa penosa per als qui ens cuiden i ens envolten.