Pa negre i Pa blanc

Imatge extreta del bloc Pumuky a la cuina 

Fa uns anys, al 1985, si no em falla la memòria, es va celebrar a Banyoles, a la casa d’espiritualitat afina, al Monestir, un Congrés Internacional de Minusvàlids. Com que encara hi tenia molta activitat, i a més a més, m’acabava de jubilar, em va tocar prendre part intensa tant en l’organització com en la trama que s’havia de desenvolupar per que el nombrat congrés fos una realitat complerta, tant en l’ajuda com en el donar a conèixer el valor d’aquest moviment.

Hi van assistir persones amb discapacitat de tots els països i de totes les tipologies de malaltia. Sovint s’havia d’anar a l’aeroport a recollir els que desitjaven passar uns dies amb nosaltres, amb la finalitat d’engrandir els seus coneixements en aquesta tasca tant humana i tan sensible. 

I com que aleshores jo encara conduïa el meu dos cavalls, vaig poder fer una tasca precisa i resoldre alguns problemes de trasllat. Un d’aquests serveis fou el d’anar a l’aeroport a cercar un minusvàlid que venia del Kongo. Duia per companyia solament la cadira de rodes. Parlava francès, i jo el mig xampurrejava, però ens vam entendre. Un noi d’uns trenta anys, prim i desnerit, amb uns ulls negres com la nit, que semblaven fitar tot el que l’envoltava.

Com que l’hora d’arribada era un xic intempestiva pel dinar, se’m va permetre que si s’esqueia l’hora de l’àpat, el convidés a dinar. Doncs ja pel camí de Barcelona a Banyoles, i anant per la carretera de la costa, vam fer una parada en un restaurant al peu de la carretera. Tot fou molt bo, fins que el cambrer va aparèixer amb una panera amb pa blanc, que feia molt de goig. Els ulls d’en Marcio, es van obrir de bat a bat,i ens va explicar que al seu país aquell pa, sols el menjaven els qui tenien diners per comprar-lo. A ells els tocava menjar un pa negrós fet de pasta de tapioca que no tenia cap gust. 

Cada vegada que prenia una llesca de la panera, mirava, i amb els ulls demanava si podia. Gairebé se’l va cruspir tot ell, i quan vaig veure amb el delit en que se l’havia menjat, en vaig demanar més. Això ja fou el màxim, no s’ho podia creure. Però se’l va menjar, i em suposo que en va aquedar ben satisfet. 

- Quan expliqui aquest fet a casa meva no s’ho creuran!. Em deia.

Feia vuit dies que era a Banyoles quan hi vaig fer una visita, i encara a la sopa, s’hi posava unes bons llesques de pa blanc, gaudint-ne el tast a pleret.

Un fet que ens cal reflexionar i pensar, és que encara no agraïm prou a Déu tot el que ens dona. Com podríem fer per compartir aquest pa amb els qui no en tenen, ni saben que existeix?.

Al llarg de la meva vida hi he pensat moltes vegades en aquesta situació, i em sap greu, quan veig una panera plena de llesques, no poder-la enviar tal com ve als qui n’estan tant mancats.

Cal estimar doncs el pa, i mesurar el valor que pot tenir entre uns que els en sobra i d’altres que no en tenen ni gota. I amb fe donar gràcies per el nostre pa de cada dia, que Déu ens dona sens fallar.