Feia molts anys que no ens veiem amb la Roser. Pionera de la Fràter per allà els anys 70, 80. Alguna trucada per telèfon de tant en tant i res més. Ella segueix el seu ritme de vida i jo el meu. Però abans d’ahir una trucada de la Felisa preguntant-me si em faria il·lusió anar a fer-li una visita, que ella m’hi acompanyaria. No cal pas que digui amb quin goig vaig acceptar la idea. Amb tant de temps que no ens veiem.!
Hi va haver un temps que la Roser fou un punt molt positiu per aquest moviment nostre que ajuda als discapacitats a descobrir els seus valors tant morals com físics. Jo crec que en el seu moment, al néixer, fou molt important per tothom a qui la malaltia l’havia arraconat com un vell estri que no serveix per a res. Ara i després de molta lluita s’ha assolit que un discapacitat tingui veu i vot en el marc de la seva vida. Això fa que molts de nosaltres alcem la nostra opinió i siguem escoltats com cal.
Doncs bé, ens vàrem trobar a casa de la Roser, i va ser un dinar juntes molt profitós, ja que el temps invertit ens va donar marge per parlar de molts i molts temes. Se’ns va passar el dia sens adonar-nos-en. I parlant, parlant, eren les cinc de la tarda que començàvem el dinar. Un dia ple de joia i curull de records esdevinguts al llarg de la nostra tasca fraternal.
Va ser un recordar fets, situacions,paraules....en fi que era un mai acabar. Ens hi vàrem trobar molt a gust i els records alguns simpàtics, altres més seriosos varen amenitzar la nostra trobada plenament.
Acordàrem que aquestes petites trobades devíem de tenir-les més sovint car si no es mouen de tant en tant els fils de les converses hom es queda estancat , i sovint queda tot desat en el bagul de memòria.
Mantenir el record viu de al nostra vella amistat és molt important. Ens dona una mesura força exacte de la nostre feina ben feta i amb amor.
El plaer d’aquestes trobades radica en que la Fràter va marcar un camí que omplia el cor de responsabilitat i estima.
Hi va haver un temps que la Roser fou un punt molt positiu per aquest moviment nostre que ajuda als discapacitats a descobrir els seus valors tant morals com físics. Jo crec que en el seu moment, al néixer, fou molt important per tothom a qui la malaltia l’havia arraconat com un vell estri que no serveix per a res. Ara i després de molta lluita s’ha assolit que un discapacitat tingui veu i vot en el marc de la seva vida. Això fa que molts de nosaltres alcem la nostra opinió i siguem escoltats com cal.
Doncs bé, ens vàrem trobar a casa de la Roser, i va ser un dinar juntes molt profitós, ja que el temps invertit ens va donar marge per parlar de molts i molts temes. Se’ns va passar el dia sens adonar-nos-en. I parlant, parlant, eren les cinc de la tarda que començàvem el dinar. Un dia ple de joia i curull de records esdevinguts al llarg de la nostra tasca fraternal.
Va ser un recordar fets, situacions,paraules....en fi que era un mai acabar. Ens hi vàrem trobar molt a gust i els records alguns simpàtics, altres més seriosos varen amenitzar la nostra trobada plenament.
Acordàrem que aquestes petites trobades devíem de tenir-les més sovint car si no es mouen de tant en tant els fils de les converses hom es queda estancat , i sovint queda tot desat en el bagul de memòria.
Mantenir el record viu de al nostra vella amistat és molt important. Ens dona una mesura força exacte de la nostre feina ben feta i amb amor.
El plaer d’aquestes trobades radica en que la Fràter va marcar un camí que omplia el cor de responsabilitat i estima.
El plaer de llegir els teus records es molt gran Julia
ResponElimina