Era carboner. Es feia ell mateix el carbó. Antigament el carbó vegetal era un dels sistemes més pràctics per cuinar. El treia i se’l feia de les branques dels arbres del bosc que omplien els camins per on s’hi podia passar. Al mateix temps que feia el carbó netejaven el bosc i passejar per els llocs que el tiet havia tingut cura de netejar, era una autèntica delícia.
A les hores no hi havia cuines elèctriques, ni de butano, ni res de res per a cuinar. El carbó que l’oncle feia era potser la única forma de fer anar les cuines casolanes. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades, i al seu degut temps les encenia. Aquestes pires queden enceses durant varis dies. Estaven cobertes de terra amb tres forats per respirar i es diuen "carboneres". La combustió era lenta. Mentre la pira cremava ell restava al seu costat vigilant-la de nit i de dia. De vegades i sobre tot a la primavera - estiu hi solíem anar a fer-li algun dia companyia. S’organitzava una paella d’arròs i ens ho passàvem tots junt d’allò més be.
L’oncle tenia un matxo una espècie de cavall i mula que l’emprava per traginar els troncs i les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo hi anava a passar algun dia amb ell venia fins al peu de la carretera, on ja el cotxe no podia passar i em muntaven sobre el matxo per fer el camí del bosc. Jo tenia molta por. Però no hi havia altre camí a fer.
Un dia a però el cavall es va desbridar i em va tirar a terra. Ja no hi vaig pujar més. No em vaig fer mal, però vaig acabar de patir la por de caure. Amb tot era un sedant molt important passar un dia o si convenia dos allà amb ell. Fèiem una mica de càmping. El tiet dormia en una màrfega de palla, dins una barraca que s’havia fet ell en una clariana. Dormir al bosc era meravellós. Una sintonia seguida de tots els sorollets deliciosos que la nit genera donaven la impresió d’estar al paradís. Ocells que et desperten amb el seu cant , aus que volen a ras de terra cercant engrunes de menjar que sens voler o expressament es deixen caure. I un sens fi de detalls que fan que t’adonis que la vida arreu del món i sigui com sigui és bona, bonica i val la pena de viure-la.
Cal agrair doncs la facultat de poder copsar aquesta subtil musiqueta que la natura ens ofereix a cada moment del dia i de la nit. Gaudir-ne plenament està sens dubte al nostre abast. Aprofitar-ho sols depèn de nosaltres i dels nostres sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada