Tenia un veí que sempre, des de petita l’havia vist al costat de casa. Solíem parlar sempre amb ell. Un matrimoni de mitjana edat sense fills molts senzills i amables .Nosaltres a casa érem cinc i ells s’embadalien amb les nostres entremaliadures. Bona gent , no es posàvem mai amb res.
Pel que feia l’edifici tot l’habitatge estava emparat per un mur més o menys alt. La resta era descoberta i es podia passar tranquil·lament d’una casa a l’altre sense cap entrebanc.
Tenien dos ametllers preciosos, i a l’hora de la recollida de les ametlles els ajudàvem per una mostra d’ametllons que ens regalaven, i que agraíem amb goluda avarícia.
Els dos horts es comunicaven sense noses. Jo hi solia veure la mare asseguda a la vorera del terreny parlant llargament amb la Lola. Elles amb l’amistat tenien els seus petits secrets.
El marit, l’Amadeu conreava els seu hort a hores lliures. Hi plantava verdures del temps, enciams, alls, seves, en fi tot el que s’esqueia i era aprofitable per a la cuina de la casa.
Un dia ja a mitjana hora foscana, a l’entrar a casa, sentim una veu que diu:
- Valguim Déu!!, no mireu! No mireeeuuu!
- Valguim Déu!!, no mireu! No mireeeuuu!
Nosaltres clar està, giràrem la vista vers ell. I el pobre estava defecant!!!. Vam esclafir a riure i a cridar:
- HO! l’Amadeu està cagant!
- Mala nissaga de quitxalla! Si seran descarats!. Que ni hom pugui evacuar a gust ! - va esclafir ell, maleïnt!!
Però la culpa era seva. Si no hagués dit res nosaltres possiblement ni ens n’hauríem adonat.
Comprensible fou que en un moment precís la necessitat l’apurés tant que no li va donar temps d’entrar a casa, però si no hagués dit res, res hauria passat. La mainada vam tenir ocasió de riure una estona llarga.
Aquell Nadal quan vam posar el caganer al pessebre, tots vam recordar a l'Amadeu en aquella mateixa situació.
Aquell Nadal quan vam posar el caganer al pessebre, tots vam recordar a l'Amadeu en aquella mateixa situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada