Imatge extreta del blog: El Masrampinyo
Al Final de carrer de casa, el Fèlix Ferran, hi havia antigament una bòvila. Quan la mainada sortíem a jugar al carrer, la major part de les vegades jo em quedava sola, no podia seguir el ritme dels demés. Ells solien jugar a cuit de córrer, a plantats, a cuit d’amagar, que tot era corre i saltar. Jo solia isolar-me. Al meu pas lent, m’arribava fins a la vorera del marge, que marcava l’espai de la bòvila, on els rajolers hi anaven fent la seva feina. M’embadalia mirant-los com amb les seves mans brutes de fang fins als colzes posaven la pasta als motlles. Una pasta que ells feien amb fang i aigua, i suposo que alguna cosa més, però no ho sé.
Els motlles de fusta, quadrats, amb una separació al mig, uns més prims que els altres, els gruixuts eren per als maons, i els prims per les rajoles. L’espai on estenien la seva feina semblava talment un jardí, molt net i molt polit. Posaven el motllo a terra, assegurant-se de que tot estava net, i hi abocaven la pasta. Una pasta que abans havien manipulat en un espècie de pastera. Amb un llistó rassaven el motllo i ... apa, a un altre!. En feien molta via, i era agradós de veure’ls moure amb tanta precisió.
Aprofitaven el bon temps, bon sol i sec. Tota l’era quedava sembrada de rajoles i maons, i donava la impressió d’una petita ciutat amb l’espai ben marcat. Quan més hi treballaven era als inicis d’estiu, que els dies solen ser més segurs, car aquesta feina es feia a l’aire lliure. Si plovia per poc que fos els espatllava la tasca.
Ara ja suposo que recordar aquesta antiga feina ja no té sentit. Potser molts dels qui llegireu aquestes lletres ni recordareu la bòvila. Imagino que ara els maons i les rajoles es deuen de fabricar amb sèrie, de forma cronometrada i amb màquines. La mà del treballador poca cosa hi deu de posar. Unes mans brutes de fang, però afanyoses per fer sortir la feina ben feta, i a fe que ho assolien. Era un goig mirar-les.
Per la meva infantesa han passat fets, actes, feines i records que omplen l’espai de la imaginació. Hom pot arribar a pensar que el món amb tot el que l’envolta era doncs ben diferent al d’ara. Bo és però tenir-ne una vaga idea encara que sigui un xic desdibuixada. Cal acceptar que malgrat tot la vida és la vida i va fent el seu curs corrent i normal.
Un temps passat, no podem dir mai , que era millor o pitjor, fou el que tenia que ser . Tant sols ens queda viure’l amb plenitud i gaudint de tota la bellesa que Déu ens posa a l’abast de la nostra capacitat admirativa.
Els motlles de fusta, quadrats, amb una separació al mig, uns més prims que els altres, els gruixuts eren per als maons, i els prims per les rajoles. L’espai on estenien la seva feina semblava talment un jardí, molt net i molt polit. Posaven el motllo a terra, assegurant-se de que tot estava net, i hi abocaven la pasta. Una pasta que abans havien manipulat en un espècie de pastera. Amb un llistó rassaven el motllo i ... apa, a un altre!. En feien molta via, i era agradós de veure’ls moure amb tanta precisió.
Aprofitaven el bon temps, bon sol i sec. Tota l’era quedava sembrada de rajoles i maons, i donava la impressió d’una petita ciutat amb l’espai ben marcat. Quan més hi treballaven era als inicis d’estiu, que els dies solen ser més segurs, car aquesta feina es feia a l’aire lliure. Si plovia per poc que fos els espatllava la tasca.
Ara ja suposo que recordar aquesta antiga feina ja no té sentit. Potser molts dels qui llegireu aquestes lletres ni recordareu la bòvila. Imagino que ara els maons i les rajoles es deuen de fabricar amb sèrie, de forma cronometrada i amb màquines. La mà del treballador poca cosa hi deu de posar. Unes mans brutes de fang, però afanyoses per fer sortir la feina ben feta, i a fe que ho assolien. Era un goig mirar-les.
Per la meva infantesa han passat fets, actes, feines i records que omplen l’espai de la imaginació. Hom pot arribar a pensar que el món amb tot el que l’envolta era doncs ben diferent al d’ara. Bo és però tenir-ne una vaga idea encara que sigui un xic desdibuixada. Cal acceptar que malgrat tot la vida és la vida i va fent el seu curs corrent i normal.
Un temps passat, no podem dir mai , que era millor o pitjor, fou el que tenia que ser . Tant sols ens queda viure’l amb plenitud i gaudint de tota la bellesa que Déu ens posa a l’abast de la nostra capacitat admirativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada