La iaia Rosario

Avui fa un any que Na Rosario la mare de la meva neboda Trina, va emprendre el camí de l’infinit. D’una manera callada en silenci i acceptació, ens va deixar i sens dubte la seva presència és molt notada i enyorada per tota la família. 

Calladament sense gairebé donar feina va assumir amb ple coneixement el seu traspàs, i avui la recordem tots amb estima, com pacientment i sense gaire batibull, li donà la mà a Déu per iniciar el camí de l’eternitat.

Quieta, molt reposada amb un seny molt viu i dolç, ens complaïa en tot el que estava al seu abast. Molt bona filla, millor mare i una gran àvia, que feia les delícies dels seus dos nets estimats. En Xavi i en Guillem.

La seva presència ens manca, però el seus bons records, que en deixà molts i molts, per a recordar-la omplen, molt i molts moments de la nostra vida quotidiana. 

Sempre tenia una paraula agradosa per a qui l’escoltava. Amb dolcesa sabia prendre determinacions lloables a favor de les filles , dels néts i de tothom qui va tenir la sort de tractar-la.

Avui, quan ella ja no hi és, el seu record se’ns fa més viu, i sembla que encara la tenim al davant per explicar-nos algun esdeveniment que li ha succeït. Parlar amb ella i fer comentaris, era una autèntica joia. Sabia sempre i en tot moment el que passava al món.

La recordem per que ella ens va ensenyar a estimar i a ajudar a qui ho precisava. La seva bonesa regien sempre els seus actes i comentaris. I malgrat que en el nostre viure sembla que ja no hi tingui cabuda, el seu grat record, en el nostre cor i en la nostra ment hi ha, i hi haurà sempre la seva grata presència.

Que no ens manqui mai el raig de llum que ella transmetia amb la seva gran dolcesa. Recordar-la, i precisament avui, és un deure d’amor. Que aquest amor ens mantingui sempre ben units amb estima i comprensió.