El meu pati





 



Tinc al darrera de la casa on hi vivim l’Anna i jo, un petit pati molt acollidor. Hom hi pot sentir els sorollets mes imprevisibles. Un ocell que fa el seu darrer cant abans d’ajocar-se tranquil. Les remors del carrer, gairebé no hi arriben i de vegades en el silenci de la nit foscana es poden sentir un sens fi de melodies dignes de la millor orquestra. I si pares esment fins hi tot pots oir com suaument el til·ler que hi ha plantat al mig , gemega i es queixa de la calor i de la manca d’aigua.

El roser que te a la vora, molt eixerit, és com si fos una mica fresc se’n riu i li fa gresca de les seves queixes. El roser ja fa molts anys que hi és plantat. Se li va encertar el lloc per que ens dona roses tot l’any. Fins i tot per Nadal ens regala una bella rosa que enamora de tan formosa i olorosa. El til·ler ja comença a deixar veure la seva senilitat. Enguany al seu temps va ser podat, i ha tret un ufana meravellosa. Dona goig de veure les seves grans fulles plenes de vida que ombregen el pati i ens dona frescor per poder estar-hi una bella estona al seu costat al capvespre. Són unes hores d’encís. Tot sembla disposar-se al repòs. Un silenci que gairebé es podria mastegar, omple l’àmbit i fa l’estona deliciosa.

Però hi ha uns petits insectes que ho posen tot a rodar. Els mosquits. Tot just arriba l’hora foscana que convida a reposar i a gaudir del plaer tant grat de la fresca que anuncia la propera nit, apareixen els mosquits. Ja ho sabeu són uns animalets que gairebé ni es veuen, però que amb les seves picades ens amarguen les delícies dels capvespres estiuencs.

I per molt que t’embetumis posant pomades i cremes per eliminar-los, no hi ha res a fer. Et deixen els braços i les cames com un colador de picades que et fan frisar intensament amb la seva picor. És mal d’estiu però ja sabem que no tot el temps és estiu. A l’hivern, ja ho enyorarem ja, el fred ja prendrà cura de tapar tot el nostre cos per què els animalons tan molestos no hi arribin.