Les llagrimes de Sant Llorenç

Imatge extreta de la Vanguardia

Vam decidir en la tarda de Sant Llorenç, arribar-nos fins vora al mar, per què diuen que per la nit, quan es fa fosc, si tenim sort, es poden veure i contemplar les llàgrimes de Sant Llorenç. Uns estels que a certa hora de la nit es mouen d’un lloc a l’altre donant vida a la rondalla que hom conta de la vida de Sant Llorenç, que el van sacrificar coent- lo a les brases vives del foc .

Ahir per segon any varem estar prop del mar per què quan, es fes fosc , poguéssim contemplar el misteri. Es un espectacle visual que difícilment es pot veure si no és precisament en aquesta tarda d’estiu que ens dona el goig de gaudir sense massa dificultat d’una expansió natural que realment és un regal diví de la natura.

Encara que l’airet de la tarda era suau i plaent el cel no donava massa esperances de que poguéssim veure satisfet el nostre desig, però l’esperança ens va mantenir ferms en el nostre punt de guaita, i encara que no massa lluïda la lluna va fer la seva aparició per entre mig d’un cel molt plomís.

Suaument el cel va anar agafant un color de rosa pastís que enamorava. Crec que potser era l ’hora que els enamorats de la vida i de la natura copsen plenament l’encís d’una tarda d’estiu vora el mar.

Una gran densitat de pau i joia barrejades omplien l’àmbit fent que hom sentís dins del cor una dolça sensació de ben estar i goig. Que bo seria el món si sempre poguessin imperar en els cors de les persones aquesta gran sensació de benestar i serenor.

Potser si es poden deixar les nostres sensacions impreses ja en la nostra ment, ja en el nostre cor, el seu record perdurarà fent que molts moments de la nostre vida retornin fàcilment i ens ajudin a viure amb més intensitat moments inoblidables.