Conca

Imatge extreta de http://www.spain.info

Fa uns dies l’Anna anà amb el grup de Montornès a visitar Conca. Una ciutat de la massís castellà que s’hi ha d’anar expressament, vull dir que no ve de pas. Una ciutat petita però encisadora. Les seves cases penjades, la fondària ombrívola de la ribera del riu que la voreja ofereixen al visitant una visió serena i plena de pau.

Jo la recordo d’una vegada que amb la Fràter teníem una trobada a Madrid i que em va tocar anar-hi amb el meu cotxe. Una de les noies que venia amb mi es va entestar en passar-hi. Anàvem tres noies i en Tomàs un persona limitada per paràlisis cerebral , molt llest i intel·ligent. Com que la seva mobilitat era un xic reduïda, la seva feina era portar-nos els comptes de les despeses del viatge. Li donàvem els diners i ell tenia cura de pagar tot el que calia. 

Però per anar a Conca havíem de fer marrada i ens va caldre prendre un dia més. Vam dormir una nit a Conca. En Tomàs portava la bossa dels diners enganxada amb una agulla imperdible als calçotets. La seva mare li feia així per què no els perdés. I abans de sortir de casa treia de la bossa el que a ell li semblava precís i així fèiem el viatge.

Aquella nit sopant a Conca, en Tomàs estava molt pensatiu i seriós. Li vaig preguntar que li passava però no m’ho va pas aclarir. Ja a l’hora de pagar el sopar em pregunta si el podia pagar-lo jo, dels meus diners. Em vaig esparverar. Que t’ha passat? Res ja t’ho explicaré. Vaig pagar i a l’hora d’anar a dormir em diu: Veuràs Júlia ja saps que la meva mare em posa els diners enganxats als calçotets. I jo allí no podia fer la transferència deguda. Ho comprens? I es clar Tomàs que ho comprenc però no n’hi ha per tant . 

Em va tornar el que havia pagat i tot resolt. A les mares sempre els sembla que els fills encara son petits i no s’han adonat de que han crescut i ja són homes drets i ferms. La Fràter ens ha ensenyat a trobar solucions a la gran problemàtica que els limitats presentem. I aixi poder viure amb plena normalitat.