dilluns, 24 de novembre del 2014

El Calderi





M’ha despertat aquest mati el xiulet del tren del nord en entrar a la corba que fa la via prop de l’estació. El vent bufa avui d’aquell costat i es nota molt més la seva remor. 

Quan treballava era el soroll que em despertava i, si algun dia em despertava abans, l’esperava sentir per aixecar-me i deixar el llit. Avui mentalment el tren ha fet una marxa més lenta del que és normal. Calia tenir cura a la corba amb el vent que feia. Ho he aprofitat per pujar-hi i seguir fins l’estació. Hem arribat al pas a nivell. Les barreres baixades en espera que el tren passés. 

Arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís està enganxat a la paret marcant el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades per anar fins a Caldes on deien que hi havia un “curandero” (ella esperançada, tenia fe) que tot ho sanava. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora de la bona marxa del comerç i de la indústria.

El Calderí doncs era l’enllaç de relacions comercials, agrícoles, ramaderes i moltes altres. Una petita gran ciutat on hi havia un barri barreig de tot. Ara ja sols en resten les vies un xic tapades per la pols del temps i de no donar-hi servei. Asseguda al pedrís m’he donat el plaer de contemplar el panorama. 

La pols dels anys pot tapar les vies, pot desdibuixar el vell paisatge, però no pot esborrar el ferm record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes. Els anys passen i sembla que tot queda enrere cobert amb un subtil vel que difusa, una realitat no per llunyana molt enyorada.

Cal estimar doncs que encara que els sentits vetllin i que es despertin al mes petit signe d’aparició. El xiulet del tren, el vent, la calma matinera que a les nou del matí encara ho embolcalla tot. I per sobre de tot el goig de sentir que ets viu i que Deu et regala un nou dia de vida. Lloat sigui!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada