Dia d'hivern

imatge extreta de Sabadell informa

Un dia molt gris. Senyala pluja al calendari, però no plou. A l’espai hi ha un silenci rar. Endormisca i hom no sap que fer. M’he passat una bona estona a la finestra mirant al carrer. Silenci arreu, un dia festiu i que amb el fred que fa, la gent resta reclosa a casa per evitar refredats. Distreu veure la diversitat de formes de vestir, colors i detalls. 

A mitja tarda sembla com si els núvols haguessin canviat de parer i han decidit moure’s un xic. Algun raig de sol estantís que encara passeja per l’espai dona una sensació de placidesa mig adormida. 

Una parella d’enamorats ben agafadets per evitar la pluja passen mig corrents i rient. Els petits bassals que el plugim ha deixat, ara aquí, ara allà , semblen bocins de mirall, on s’hi reflecteix tímidament les clarianes que al cel es van obrint.

Dona bo veure el carrer amb pluja quan hom està ben calentonet a l’abric amorós del caliu acollidor de la llar. Una sensació d’esgarrifança et remou tot el cos. A fora hi fa fred, es nota pel baf que surt de les boques des vianants tot caminant amb pressa per evitar la inclemència del dia.

La tranquil·litat que dona veure el panorama des de rere els vidres de la finestra, cobreix l`àmbit d’una certa pau. L’embolcall que envolta tot el contorn sembla voler donar abric a un estat d’ànim un xic angoixat per la nuvolada que va donant voltes per el cel i per l’horitzó.

I quan hom analitza aquesta espècie de ben estar que dona la seguretat casolana, pensa en els milers d’infants i de persones que no tenen on arrecerar-se per evitar les inclemències del temps. És a les hores que t’adones del valor moral que te la teva forma de viure, i que cal agrair tot el que tenim donant-li el seu valor just i equitatiu. 

No ens manca res, tenim tot el que precisem i més, però a base de viure al dia a dia no donem valor al nostre benestar. Tenim sostre i llar per reposar del cansament diari, plat a taula més o menys al nostre gust, i temps per fer una becaineta després de dinar, que més volem? 

Ens adonem de tot el benestar de que podem gaudir amb plaer i llibertat? Cal estar satisfet de tot el que ens envolta i ens dona vida. Admirar la natura i viure-la amb goig plens d’entusiasme agraït. 

La impressió que dona la nostra estabilitat cal valorar-la i estimar-la, ja que tenim els sentits a flor de pell per a gaudir-ne plenament i amb dignitat.

La Mina de la Mogoda

imatge extreta de Selwa.cat

Entre la cruïlla de les carreteres de Barcelona - Caldes i Sabadell - Badalona, una mica més avall hi va haver molts anys enrere una mina d’aigua. Suposo que era la solució de regadiu per als camps que envoltaven Mollet, Santa Perpetua i Palau.

Al nostre temps de vacances de l’escola, algunes tardes, solíem agafar una llesca de pa amb una mica xocolata a la butxaca, i ens anàvem a berenar a la mina de la Mogoda. Hi sortia una aigua fresquíssima i molt clara, donava goig beure-la fins a sentir-te’n ple.

Les caloroses tardes dels estius, estant de vacances ens fèiem passar la set i la calor, anant a berenar a un lloc, que en aquell temps a mi em va semblar sempre idíl·lic. Allà tan sols el remor que feia l’aigua al sortir de la canonada ja refrescava els ànims. Era una raig copiós i que semblava voler escampar vida arreu on passava. Uns arbrets plens d’ufana havien crescut al seu entorn i li donaven un cert aire de paradís. I allí embolcallats sota la seva ombra hom s’hi sentia acaronat i tranquil.

Solíem portar una borrassa (una tela de sac) per seure a terra o estirar-nos-hi una estona gaudint d’aquella pau tan formosa que la natura ens oferia tan generosament. Berenàvem sense trobar el moment del retorn a casa. S’hi estava tan be allà, estirats sobre la gespa, acompanyats sols per la remor de l’aigua i el ventijol que de tan en tan deixava escapar una alenada .

Foren tardes i hores que van quedar impreses dins la ment i que avui al pas dels anys, quan ja no hi ni la mina, ni l’aigua fresca, ni l’acolliment de l’ombra que ens acollia ni el temps per gaudir-ne, dol que ja no hi siguin. Però cal tenir en compte que en aquell temps d’infantesa foren factors molt importants pel desenvolupament de la nostra personalitat.

Malgrat tot però, el seu record esdevé ara com un somni del que no desitges despertar. Enyorança del temps passat?, si, però amb goig per què avui encara sembla que tot sigui igual, encara que ja tot alló estigui voltat d’ edificis. 

M’agradaria saber per on han canalitzat aquella aigua tan fresca i bona que sortia de la mina de Mogoda. Una mina que teníem relativament molt a prop de casa i ens era molt accessible. Amb quatre passes, que en deien aleshores, ens hi plantàvem

El progrés de la vida és així, desapareixen uns factors i se’n presenten uns de nous. I en la innovació radica l’evolució del mon, i de la persona. I sabem per descomptat que cal renovar-se si volem subsistir. I sens dubte en la renovació hi ha el plaer i el goig de la vida. Doncs a renovar-se o a morir.

Si no ho visc, no ho crec

Imatge extreta del web del College Galilée

Per la meva poca mobilitat deguda a la antiga paràlisi vaig haver de passar diverses vegades pel quiròfan. Anava a la visita del cirurgià cada mig any, després de les moltes intervencions, per seguir més o menys de prop la seva evolució. Realment el Dr. Santos Palazzi va fer en mi un treball de meravella. Gracies a ell vaig poder caminar amb bastons més de quaranta anys. Jo el lloava sempre ufanosa del seu talent. Va fer-hi un bon treball que em va permetre treballar i viure una vida normal. 

Una vegada la meva germana va demanar-me que m’hi acompanyés un amic seu que en un accident de treball havia perdut una mà i l’hi quedava molt poc de l’altre amb el prec de que potser el Doctor li podia estudiar una petita recuperació. Com que l’Ignasi amb les seves dificultats no podia emprar degudament la mà que li restava, la Teresa va donar-me un paquet de tabac per què si en l’espera de la visita li venia gust de fumar jo l’ajudés .

La visita fou normal ja s’esperava. Per aquella mà no hi havia recuperació possible. Jo aprofitava el dia per anar per la tarda a veure el neumòleg. 

El Dr. Solanelles que havia viscut durant la guerra a Mollet i molt prop de casa em va fer la visita de reglament . Que fumes? Em va preguntar. No i no he fumat mai. Doncs per l’aroma jo diria que si, -encara va reblar.-

La cosa va quedar així i no tindria cap raó d’esmentar el fet doncs va tenir la seva gràcia. A l’hora de fer efectiva la quota de la visita al treure’m el moneder de la butxaca en lloc del moneder va sortir el paquet del tabac. 

No m’has dit que no fumaves? Doncs que és això? Jo tota confosa li vaig dir: Tot té una explicació doctor i ara després de tot plegat de ben segur que no em creurà.

Bé, deixeu-m’ho, et crec però les aparences enganyen moltes vegades. Ben cert , no podem judicar mai per el que veiem si no sabem el fons de la qüestió.

Les anxoves

imatge extreta del bloc "el club de cuines"

Veig per els mitjans difusors que es fa molta propaganda sobre una menja tan deliciosa com són les anxoves. Una matèria que semblava que ja havia passat a la història. M’ha recordat que per prescripció facultativa en un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per tal de recuperar les forces perdudes.

A Blanes hi vaig trobar una família, matrimoni amb un fill i la mare del marit que em van acollir amb molta estima i delicadesa. Sovint hi anava a l’estiu a passar uns dies amb ells i així poder obeïr els consells del traumatòleg gaudint d’un plàcid ambient en família.

Sabeu que berenàvem cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les delicioses anxoves de Blanes.

No és pas per desmerèixer el valor suculent que poden tenir les de l’Escala. Les de Blanes en aquell temps de la meva joventut tenien un gust molt especial i mengívol. Tot ve de gust quan hom és jove i sa. Però dins meu no puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. 

Un entorn sa i familiar ple l’aroma que les tardes d’estiu plàcides i tranquil·les solien oferir-nos amb generositat i benestar. Podíem gaudir sens voler-ho d’uns delicats mims amb que l’oratge de mitja tarda ens embolcallava.

Són pagines viscudes amb tanta intensitat i delícia que ara al més petit traç de brisa que ens acarona venen a la memòria deixant-nos embadalits amb el seu record. Tant de bo que tots els records de que en podem tenir esment siguin el goig de viure el present avui.

El Bosc de Can Pantiquet

Imatge extreta del bloc "el nostres mestres"

A les afores de Mollet direcció Granollers, i havia hagut un bosc. Can Pantiquet. Ara és una part força important del suburbi urbà. Era un bosc planet, molt sec i molta pols, però era un lloc on la gent hi acostumava a anar per prendre la fresca a l’estiu i sentir la caloreta del sol a l’hivern.

En el temps de la meva infantesa anar a can Pantiquet era tota una joia. Seure a terra, tocar l’herba fresca i humida encara per la rosada de la nit, jugar sens límit d’espai i sentir els batecs del cor de la natura i gaudir plenament d’una gran mobilitat era quelcom que, quan ens queia la sort de viure-ho omplia el cor de pau i dolcesa.

Antigament es celebrava el dia 1 de Maig la festa del treball. Tothom s’organitzava per anar a dinar al bosc de ca Pantiquet. S’unien dues o tres famílies i allà que s’anava carregats amb tots els estris per fer una bona cassola d’arròs. Entre tots es recollia el precís . Uns portaven un ingredient, altres portaven el conill ( era molt estimat l’arròs amb conill) Es recollia tot el que calia i la gran cassola al foc esperava que les mestresses de casa anessin posant cullerada rere cullerada tot el que havia d’omplir el gran estri. 

La mainada aprofitava l’esdeveniment per saltar i córrer per el bosc. Un dia de plaer gaudint de l’aire lliure, respirant l’aroma típic dels pins que omplia tot l’àmbit . Els crits dels jocs de la quitxalla, les veus de les converses entre si de la gent, donaven un aire nou i escaient al bosc que rarament es veia tant ben visitat.

Aquestes trobades i celebracions donaven un cert aire d’amor i comprensió. Tot era senzill acceptable i grat de viure. Era una forma de gaudir plenament i amb estima contactes personals i intercanvi de converses entre grans i petits.

Era un temps que les persones precisaven de molt poc esforç per passar un dia junts amb plena harmonia, amor i amistat. 

Temps era temps que diria en Serrat

L'escudella

imatge extreta de : http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/ba/Escudella.jpg

Demà si plou, faré per dinar escudella vaig sentir que deia l’’Anna, acabant d’endreçar els estris del sopar. Feia anys que no sentia aquesta paraula, Escudella. La memòria va fer tot seguit una escapada al passat. Quan érem quitxalla a casa, i havia una menja ritual a cada dia de la setmana. El dilluns es menjava un “recogido” que en deia l’Anna de les sobres del diumenge, el dimarts solien fer l’escudella, el dijous l’arròs a la cassola no podia faltar, combinat tot amb els fideus amb costella de porc a la cassola, les patates estofades amb bocinets de carn, que ja dèiem que quedava com a plat únic, la sopa de seva amb ou batut, que era una delícia i que solien fer-ne quantitat per que en quedés per sopar...

Ara ja no s’anomena l’escudella per res si no és que hom sap molt bé que per Nadal no pot mancar el primer dia la famosa Escudella de Nadal. També per a Festa Major del poble se’n solia posar a taula però ja no era tan esperada com la de Nadal o com la que va anunciar l’Anna, que ve tant de gust quan comencen a deixar-se sentir les inclemències de l’hivern.

A mi particularment em plau molt i sempre em ve de gust un bon plat de sopa, per que ara ja no és escudella, tota menja que porti suc és sopa: sopa d’ou, sopa d’arròs, sopa de verdures .... Si s’escau hom aprofita el suc de les verdures, o el de les mongetes per que aclarint-lo amb una mica d’aigua quedi a punt per una excel·lent sopa.

Eren costums que s’empraven abans amb delit d’aprofitar tot el que es podia per tal de no desequilibrar el pressupost un xic ajustat que aleshores i ara encara es respecta, per tal de fer que els diners no s’acabin abans de temps.

Avui l’escudella m’ha traslladat a una època en la que, potser teníem més gana que enteniment. Però això, si tot era bo i tot venia de gust de menjar, ja que en la inconsciència de la infantesa sols comptava omplir la panxa quan en tenies necessitat

L'Entrevista

Fa uns quants dies de Radio Mollet em van demanar per entrevistar-me arrel d’una vivencia que em va publicar el diari molleta,””Contrapunt” A l’hora convinguda em vaig personar i per el que em va dir el conductor del programa era encara una mica massa d’hora. Amablement em van pregar que m’esperés i que tot seguit iniciaríem l’entrevista. Em vaig quedar sola davant d’una taula, esperant doncs el moment precís. A la poca estona van entrar dos senyors i es van seure davant la taula sense dir-me ni hola. Un xic mosca vaig dir-los: Deu vos guardi! . Vaig notar entre ells una mirada de complicitat, com aquell que diu: “ Que parla ara aquesta”. Veient que no em contestaven res vaig repetir la salutació i tampoc, muts que muts . Per fi va entrar el conductor del programa i els dos senyors a la plegada no sé pas que li van explicar per que entre que parlaven plegats poc vaig entendre la conversa. El que si vaig entendre com a comiat : “Con esto esta todo dicho” Van alçar-se i se’n van anar. El conductor del programa va fer una cara tota rara com aquell que no entén res del que passa.

Pel que després varem deduir fou que els va molestar que els saludés en català i tan estrany. La xerrada de l’entrevista versava en que si la república fou bona o no per al ciutadà. Jo sense pensar-m’hi gens vaig dir que fou molt bona per que va crear un sistema cultural molt positiu. 

El comentari em va fer recordar que jo vaig tenir la sort d’aprendre català correcte durant els quatre anys de república que era obligat a les escoles i centres educatius de que tot l’ensenyament fos en la nostra llengua.

Que a aquells senyors no entenguessin el valor del idioma no era culpa nostra. El problema era d’ells ja que podien haver procurat si no parlar-lo almenys entendre’l el millor possible.

Se suposa que parlar de forma correcta el català per aquell que no és nadiu de la nostra terra ha de ser força conflictiu però més pesat ha de ser fer aquest paperets que sols deriven de la ignorància.