La que fa CENT



imatge extretat de: http://www.clipartkid.com/images/153/tommie-s-tools-100th-day-of-school-vcIg1U-clipart.jpg

Remenant papers m’adono que aquesta vivència que vull escriure ja es centenària. Deu fer uns tres anys que vaig començar a escriure petites anècdotes, petites rondalles, petits fets que han anat donant vida i creixent al llarg de tot aquest temps.
Doncs be, avui farem un petit resum de tot el que he intentat, mitjançant aquest sistema, donar a conèixer fent-ho sortir de la meva imaginació, petits fets de la vida que han estat com si diguéssim la pauta escrita i posada al faristol per que no s’oblidi de que cada moment que vius no torna, i pot deixar molt bon gust o molt dolent, però passa malgrat tot.

Vivències, records, detalls de la vida que van passant davant teu i et dona impuls per seguir gaudint d’allò que el bon Déu ha posat a les nostres mans: la vida..

Una vida plena de tot, moments tristos, moments alegres, intimitats viscudes i que han deixat una empremta ben singular dins el teu cor.

Dins meu, ha estat molt plena i curulla de moments que ara em plau recordar. He llegit en algun lloc que la veritable felicitat se la fa un mateix. I és cert. Si hom vol ser feliç, agafa les idees per la cua i juga amb elles com si juguessis amb un gatet nadó. Els records, les idees solen sorgir a l’empenta de la imaginació. Un aire, un fet, un moment joiós un altre de trist fan el component de la nostra existència. Cal, tan sols, fer-se una idea clara i concreta de que, el que passa, ha de passar i passa per això, per que ha de passar. Cal tan sols prendre les coses, els fets, tot el que es mou al nostre entorn amb normal acceptació gaudint de tot el be, i deixar que les males marors passin de llarg i deixin el nostre cor en pau. 

Si reflexiones molt, pot arribar a un moment que hi hagi una barreja tan gran d’idees, que la dificultat per ordenar-les resulta de vegades superior a las nostres forces. Cal, doncs, agafar ben fort i amb bona mà, tot el que ens sigui plaent.

Montserrat

 

Imatge referenciada el juny de 2016 des de http://parquesnaturales.consumer.es/fotografias/uploaded/2011/08/08/0790634001312832699.jpg

Havíem passat el dia amb l’oncle Ramon en el seu espai on feia el carbó. L’oncle era carboner i feia carbó al mateix temps que netejava el bosc, de la brolla que hi creixia. Quan tenia la pila encesa l’havia de vigilar i no es podia moure del seu costat. Nosaltres ho aprofitàvem per anar a passar el dia amb ell, fent un arròs i dinant tots junts.

Doncs el dia va passar magníficament bé, sols que quant l’arròs va començar a bullir a la cassola varen començar a caure quatre gotes de pluja. Les bombolles que feien les gotes de la pluja dins la cassola es barrejaven amb les que el foc li feia fer. Fou divertit. Ens aixoplugàrem en una petita pilastra de rajoles que hi havia a prop mentre l’arròs anava fent xup, xup,.

Desprès... que n’era de bo aquell plat suculent i ben cuinat per la tieta. Tots varem dinar a gust i no en va quedar ni un gra per caritat. Per pair-lo, tots cercàvem una postura la més plaent possible tot comentant la trobada i el bé que s’hi estava allí amb tanta placidesa.

Ja declinant la tarda donarem un tomb per la boscúria, admirant la quantitat d’arbres que poblaven l’espai tan acollidor. “La Pastora”, una caseta que oferia certes vendes adients al lloc. Un rètol convidava plaentment a berenar-hi, ja que amb grosses lletres escrites en un tros de cartró deien: “Berenars amb postes de sol.” La silueta de Montserrat es perfilava en mig de la broma calorosa que ens envoltava. Amb més entusiasme que gana ens vam col·locar en unes cadires a l’ombra de la caseta . S’hi estava bé i talment semblava que gaudíssim d’un tros de cel que el bon Déu ens oferia.

Sense que ens en adonéssim va passar la tarda. Començava ja la vesprada i era cosa de recollir per tornar a casa. Comentant la dolcesa del moment i donant gràcies per aquella feliç estona pensàvem aixecar el vol quan ens va sorprendre sentir amb so llunyà les campanes de Montserrat anunciant als feligresos els precs de les vespres.

Va ser tant sublim el moment, una boirina anava estenent el seu mantell pel paisatge. Donant-li un aire de dolcesa i pau indefinible. Foren uns segons d’un silenci misteriós que ho envoltava tot. Una gran pau imperava en el nostre respirar, l’emoció fou gran i semblava talment que el nostre entorn fos un altre món.

El nostre silenci parlava més clar que nosaltres de l’emoció que sentíem en aquells moments.

Veure, oir i gaudir de tanta pau, en aquella oportunitat va fer créixer dins nostre un profund sentiment d’agraïment al creador per deixar-nos trobar tan corpresos de la senzillesa de la natura, que amb els seus aires d’anar i venir, escampaven arreu el seu so solemne, de les campanes, dringant joiosament per fer saber que malgrat tots els mals que ens envolten sempre hi ha moments o segons en els que ens hi podem plantar gaudint de la pau i harmonia que ofereixen als visitants la bellesa dels seus racons.

Montserrat, la seva església, la Moreneta, i tot el que l’envolta es un lloc per gaudir plenament de la pau que Déu ens ofereix gratuïtament.

El Puticlub

Imatge extreta de mibrujula.com

 

L’habitatge que tenim al costat de casa varia molt sovint de llogaters. Tant es així que mai sabem qui l’habita. De vegades pensem que són homes, altres es veu que son dones, però molt variables sempre. L’altre dia una amiga em va preguntar: Ja saps qui tens per veïns? Doncs és un puticlub, va respondre ràpidament al veure el meu gest d’ignorància no donant-li importància. Vaig dir que no els coneixia i que a nosaltres a casa nostra no ens molestaven per a res. I va ser veritat. No molestaven per a res. Però un bon dia, més ben dit una bona nit sobre les dues de la matinada ens sona el timbre de la porta amb insistència. Sorpreses vam obrir la finestra per veure que volien. Ens pregunten si som de la casa de les senyoretes de companyia.

Un senyor que s’havia equivocat de porta. Bé, doncs ara, tot sovint, la trucada sovinteja més del compte i no hi ha nit, que el soroll del timbre no ens desperti. S’equivoquen de porta ja ho sabem, però els amos del club no en saben res i acabem per no respondre a les trucades que ja passen de mida.

Ahir al sortir amb el cotxe un dels amos estava a la porta. Li varem explicar i l’home molt respectuós va dir que ho sentia molt i que ja veuria d’arranjar-ho per què no passés més.

De moment no ha tornat a sonar el timbre a deshora i ja és molt que la gent parlant s’entengui. Vaig poder constatar que almenys el que parlà amb nosaltres és xinès. La raça no és important, el que si convé per a la bona convivència es que la gent sigui comprensiva i que en el seus negocis no hi entrin les molèsties al veïns.

Tothom te dret a la vida sempre que el seu fer no sigui carregant al veí d’incomoditats i malestar. Cal respectar el silenci de la nit per als qui dormen i reposen del seu treball. Són molts els sistemes que existeixen avui en dia per assolir amb dificultats, un sou que permeti sobreviure amb la gran crisis que va escampant-se arreu.

La consciència suposa sempre fer per als demés el que calgui per respecte i benestar. Es bàsic que hom sàpiga viure com cal i amb tothom qui te al seu entorn. Un bon veí sempre resulta plaent tenir-lo a prop i content. De la bona consciència en neix la solidaritat. Solidaris vol dir estar al costat del qui et necessita i de qui precisa de tu.

Per Nadal aquests veïns es presenten a casa amb una panera de les grosses: per les molèsties ens van dir!

Calaf

Imatge exterta de la wikipedia.org

 

Hi va viure molts anys la meva germana gran. No coneixia la ciutat només per aquella dita: “sembla el mercat de Calaf”. Imaginava, doncs, una gran ciutat plena de suggerents botigues, plena de gent que va i ve . De cop em va semblar força interessant. Li diuen la capital de la Segarra títol ben merescut.

Una neboda hi ha anat viure i hem pogut tastar el seu gust de capital de comarca. Amb aquest motiu hem estat uns dies junts uns quants membres de la família. Una ciutat gran, alegre, un xic pagesota però una ciutat acollidora. Carrers amb botigues, un passeig molt ampli. Restaurants i llocs per menjar-hi. Total, un lloc molt adient per gaudir plenament de la companyia familiar.

A la meva germana la varem trobar enfeinassada enllestint el dinar per convidar-nos. No volíem donar-li feina, doncs ja és força gran, però va insistir tant, que la claudicació va resultar ben plaent. Un arròs a la paella, que jo no n’havia menjat mai, i unes costelletes de cabrit a la brasa van fer les delícies del nostre estómac.

Va ser una trobada que a tots ens feia falta. Ja feia uns quants anys que no ens veiem, no connectàvem. Ella tenia feina i nosaltres també. Cal dir però que de casa a Calaf hi ha una bona tirada i no es cosa d’anar sovint doncs el camí resulta força llarg, encara que hom hi vagi amb cotxe particular.

De fet estar en contacte amb ella era tota una proesa, ja que sempre estava fora treballant i fent feina, tenint cura dels seus fills. Però posats d’acord, va ser una reunió encisadora.

Un sol encegador va brillar durant tot el dia, cosa rara en aquell temps i en aquells dies. Calaf s’omple de boira freda i ingrata durant els dies de la tardor, i fa que tot sembli mig congelat. Diuen que el fred ho congela tot i tot resta en silenci, però que quan es desglaça tot fa soroll i dona vida a la ciutat i al seu entorn.

La visita però fou bona i deixa un regust de tornar-hi. Provarem més endavant.

De tot plegat d’això ja en deu fer uns 50 anys, pel cap baix. Com deu ser ara Calaf? No me’l puc imaginar.

L’ase que no volia sirgar

imatge extreta de http://xtec.cat

Una meva germana se’n va anar a viure a la Segarra. Passant el temps vam decidir, la família acceptar una convidada per uns dies que ella ens oferia molt generosament.Com que la meva feina no em permetia fer vacances , jo sols hi vaig poder estar-hi un cap de setmana. El tren em va deixar a l’estació i com que el trajecte fins la casa era llarg i l’havia de fer de nit, dos cunyats em van venir a cercar i per que no em canses caminant doncs la casa restava lluny, com a mitjà de transport van portar un burro per que sobre el seu llom fes el viatge el mes be possible

El trajecte era un xic llarg però sobre aquell llom sedós del burro s’hi anava molt be. Iniciarem doncs el viatge i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negre nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Una estampa nadalenca molt suggerent en aquests dies que tot para del naixement de Jesús.

Tot anà molt be, fins que en un tros del camí, el ruc i la seva càrrega havien de passar un petit riu. Aquí si que es va generar un gran aldarull. El burro plantat al mig del riu i no volent moure el seu cos, jo a sobre tremolant de por , i els cunyats fent tot el que podien instigant al ruc a sortir endavant. Va ser tan forta la lluita, que a la fi varem acabar tots a l’aigua, el burro la Júlia i els dos cunyats. Per la remullada no hi feia res, era l’estiu i feia molta calor, en part s’agraïa la refrescada.

La lluita per posar l’ase al seu lloc i fer-la sirgar fou intensa. Entre unes coses i l’altre el viatge s’allargà, però a la fi férem cap casa on ens hi esperava un suculent sopar.

Incidències de la vida que ara ja passat els anys hom recorda com anècdota on si podia ben dibuixar el cor de l’amor. Amor de germanor que uneix a les persones i omple els cors de pau i dolcesa.

Fer un petit repàs als esdeveniments passats ajuda a fer créixer el sentiment de l’agraïment, i constatar els petits regals que cada dia a l'obrir els ulls sigui més amorosa amb petits regals que la fan meravellosa.

Infantesa

Imatge extreta de http://www.ecotumismo.org/

En el meu temps, com dirien els avis d’ara les coses eren molt mes senzilles i sense complicacions. Encara que malgrat tot, els infants d’aquella etapa de la meva vida ens les pensàvem totes per enredar la troca ben enredada. I a fe que ho sabíem fer molt ben fet. Mireu si no: Davant d’una de les portes dels col·legis nous, on anàvem a escola, hi havia un pontet, per què el que avui és la rambla, al meu temps fou un torrent. Per la vorera del torrent hi baixava un canalet d’aigua que els pagesos dels camps veïns empraven per regar. Doncs be, a les cinc de la tarda quan sortíem per anar a casa, solíem entretenir-nos jugant amb l’aigua i posant-hi barquetes de paper a veure quina arribava primer a l’altre costat del carrer. I així ens hi passàvem l’estona fins que el pare o la mare ens venia a cercar.

Un dia un dels companys va dir que podríem fer-hi passar una crossa meva a veure que passava. Degut a la meva limitació per caminar jo emprava crosses de fusta lleugeres . I dit i fet, ho varem provar. I que va passar?. Doncs que la crossa va entrar al rec, però no en sortia. I ja teniu, jo plorant com una magdalena, i els altres astorats sense saber que fer. Sort varem tenir que un pagès dels qui conreava aquelles terres va venir a veure que ens passava i va resoldre el problema en menys de cinc segons. Va agafar una canya llarga i va començar a burxar fins que la crossa va sortir.

Ja podeu imaginar el descans que vaig sentir quan vaig tenir la crossa al meu costat. La meva limitació era molt greu però la meva tenacitat encara mes. Per què em va costar molt poder entrar a l’escola com a persona normal, ja que la meva limitació angoixava la vista. I gràcies a les crosses, que en aquell temps no hi havia tants mitjans tècnics com ara per ajudar a sortir al carrer a una persona limitada com jo, que em vaig desenvolupar en tots els sentits, estudiant, treballant, conduint etc.

La vida és bonica però de vegades resulta un xic feixuga ja que ens posa molts entrebancs per sortir endavant amb els nostres plans. Així i tot és bona, bonica i val la pena viure-la amb intensitat. Intentant gaudir al màxim de la joia que alena sobre nosaltres. Diuen que la felicitat cadascú la porta dins del seu cor en la mesura que Déu li dona. A nosaltres ens cal, doncs saber dosificar-la, per viure-la plenament al mateix temps que compartim aquesta joia interior amb els que ens volten.

Dimarts de Festa Major

Imatge extreta de http://www.molletvalles.cat/

Avui és el darrer dia de festa major a Mollet. Al matí ben remullat, doncs ha caigut gairebé tot el matí una pluja persistent més que empipadora. L’Anna que com tots els dimarts ha anat a la plaça a comprar la verdura i la fruita per la setmana s’ha mullat ben bé. Entre el paraigües, el carret de la compra i la pluja ha arribat a casa xopa com un ànec. Després, com sol fer en aquesta època de l’estiu, ha calmat i ha brillat un sol preciós que ha donat color i vida al darrer dia de festa major.

Enguany, poca cosa n’he vist de la festa, entre la pluja i les limitacions m’hauré de conformar en sentir els pim pam pum dels coets que gairebé segur que si el temps no li fa la guitza es llaçaran a darrera hora de la vesprada, en senyal de comiat, i a l’espera de que l’any vinent tot segueixi tant bé com aquest. 

I així entre festes i festetes van passant els dies i els anys i van arraconant els records i els fets del passat al saló de la memòria. Records que després per qualsevol motiu surten en una conversa i hom ho paladeja de nou amb delit d’haver-ho passat molt bé.

I és que la Festa Major és un cop a l’any, i tant per infants com per tothom és ben esperada. Es solen fer menges que hom s’hi llepa els dits. Renoi, això si que és un dinar de festa major, es sol comentar si l’àpat ha estat abundós i a gust de tothom. Després, com sempre, a esperar que l’any que ve tots siguem vius i puguem compartir el dinar de festa major.

Torrebonica

Imatge extreta de http://www.poblesdecatalunya.cat/

 



Per allà als anys quaranta, treballant jo d’oficinista a Teneria, hi va haver una passa de tuberculosis que va atrapar a molta joventut. Un sanatori a Terrassa i un altre a Torrebonica ingressaven als qui es volien guarir d’aquesta perillosa malaltia en aquells temps. Molta joventut va quedar atrapada i de l’empresa on jo treballava van fer baixa uns quants joves, tots ells ingressats als sanatoris.

En aquell temps jo tenia molta mobilitat, conduïa un dos cavalls i no parava d’un costat a l’altre. Hi havia mala combinació de trens o busos per arribar fins a Terrassa o a Sabadell, i com que de la meva empresa n’hi havia dos o tres, jo em vaig brindar per portar a algún familiar a veure el seu malalt. I així alguna tarda de diumenge o dissabte jo feia un viatget amb dos o tres familiars d’algun malalt.

Han passat els anys, jo m’he fet vella i he precisat d’una cuidadora. En vaig trobar una de molt maca i molt eficient, em cuida amb delicadesa i estima. Vàrem decidir que un dia a la setmana aniríem a esmorzar al bar, i així ho fem. Després em passeja una mica per Mollet, i per mi és un goig gaudir d’una atenció tant esmerada. No falla cap dia i el que jo capto es que ho fa amb gust i goig. Sempre pendent de mi i de que estigui bé. Però l’altre dia sense saber com va ser, li vaig caure de la cadira i em va quedar la cara feta un mapa mundial. Ella plorant com una Magdalena i jo rient com una tonta. Sortosament no va ser res greu, a l’Hospital van dir que no hi havia res trencat i aquí es va tancar el problema.

Mentre erem a urgències esperant els resultats de les proves, vàrem estar xerrant ella i jo de moltes coses. Coses de la vida, coses que ens passen pel pensament, però també vam estar xerrant de la familia de cadascuna. Vet aquí que en la part de la conversa va versar sobre la seva família de Mollet. De sobte vaig saber qui era aquella noia que em cuida dia a dia. Doncs la filla d'un dels matrimonis a qui jo acompanyava a la muller a visitar el seu marit a Torrebonica. Ella no s'ho creia.

Uns dies després va fer venir la seva mare a veure’m per què li semblava massa coincidència.

I és que la vida té sorpreses de vegades difícils de creure. Amb tot, dóna bo compartir etapes amb persones que passen penúries. Ajudant així a fer que el malestar no sigui tan intens.

Angoixa

imatge extreta de http://aidamterapia.com/blog/?p=371



 

Sense aparents motius em sento angoixada. Voldria saber definir aquesta angoixa, però em temo que no en sabré prou. Estic be, malgrat la meva malaltia bronquial crònica. Però hi ha quelcom dins meu que no em deixa respirar lliurement com jo voldria. Hi ha coses al meu entorn que de vegades em fan patir i d’altres em distreuen. Suposo que el pas del temps hi te la seva important participació. No en va passen els anys. Hom va perdent facultats malgrat fer tots els esforços possibles per mantenir una ment clara i activa. T’adones que la memòria ja et va fent males jugades i que no et permet captar el que uns anys enrere amb una sola mirada ho veies tot molt clar. Et fas vella, et dius a tu mateixa, i sembla que sigui una lògica resposta al dilema, però queda sempre la por de la vellesa que va avançant i et va fent fora de joc sense que tu hi puguis fer res.

 

Ja va essent hora de començar a viure dels records, de les pàgines viscudes amb joia i alegria, de tot el que t’ha estat premés de gaudir amb plenitud. I mirar-te l’esdevenir amb estima i acceptació, doncs tens a les teves mans poder ésser, agraint el que Déu t’ha permès viure amb pau i dolcesa. 

Tots els essers portem la felicitat dins del cor. Seria bo poder trobar-la en els moments precisos, és el que ens cal fer. A la tardor de la vida cal trobar la serenitat, pau i dolcesa que ens permeti que el nostre pas sigui positiu i deixi bons records.

Tal com les fulles seques que els arbres van deixant caure omplint les voreres de color tardorenc, la nostra vida pren aquest to, i seria bo poder deixar que el groc marró omplis la nostra ment de calma i espera. Un esperar els esdeveniments amb calma i acceptació. 

I gaudir de tot el bo que tenim a l’abast de les mans per tal de que el nostre pas sigui ple de joia i de serenitat. I que la llum de la joia que portem dins nostre no s’apagui i doni claror a tots els nostres passos.

Passejada



 



imatge extreta de: http://www.molletvalles.cat/files/28-4342-imatge/ajuntament.jpg
 

Una vegada s’ha tastat el bo que dona passejar de bon matí per els carrers de Mollet, sembla que ja no puguis passar sense fer-ho.

 

Amb la Maite, la meva cuidadora, hem decidit que una vegada a la setmana aniríem a esmorzar a algun bar. Hem descobert un de molt senzill a la plaça de la Illa que s’hi està molt be, net, acollidor i sobre tot amb molta atenció al client. Un esmorzar ben casolà tant mateix, un petit entrepà i un cafè amb llet, La qüestió es tenir el motiu per sortir i poder d’aquesta manera assaborir la fina carícia de l’aire matiner que ens dona els bons dies.

El poble, la seva gent encara dormiteja, no hi ha massa clients a aquelles hores primeres Tot dona la gran sensació de pau i dolcesa. Tot està viu però encara mig adormit. La gent passa amb pressa i capficada, a treballar a comprar, a fer gestions, qui més qui menys va amb el cap ple de cabòries en el començament de la jornada. I resulta normal, tothom té una feina determinada a fer durant tot el dia.

Tot dona color i vida al panorama que presenta el matí. Les persones es mouen segons l’edat i segons les necessitats. Tot és relatiu a la precisió del moment. Capficades les mestresses de casa que van a la compra diària, sorruts i cap cots els qui van a la feina, eixerits i alegres els minyons que van a l’escola, i el que es mou amb un cert aire de joia de bon matí, a la migdiada ja comencen a fer-se notar els estralls que la feina, les preocupacions i maldecaps ha fet en ells.

I malgrat tot, la vida es així i així serà mentre sigui vida. Cal escoltar atentament els mots que el cor va dictant per què el nostre pas per ella no sigui en va o com nosaltres vulguem que sigui, no podem culpar a ningú de les coses que no ens marxen bé si no sabem ordenar el nostre viure com cal.

La felicitat resideix dins del cor de cadascú de nosaltres, Cal nomès, doncs, estar atent a la seva veu i fer el que el cor mani, sempre si és possible pensant un xic amb els demés

Que malgrat tot som nosaltres els amos del nostre fer i desfer.

La placidesa d'un matí d'estiu



Imatge extreta el 15-06-2015 de http://granollersinforma.com/2015/05/parc-de-can-mula/

Feia molts dies que no havia sortit de casa per res, Una presentació a “La caixa” per donar fe de vida m’hi va obligar. Quin goig tan gran em va produir sentir l’airet fresquet del matí petonejant-me la cara. Va ser tant d’imprevist que no vaig ni tenir temps de pensar-hi. Ja estava al carrer, ben tapada, això si, però al carrer gaudint d’un meravellós i suau mati primaveral. Tot un grat i agraït plaer. La Maite conduint – me pel carrer cap a la gestió que ens calia acomplir. Ens en anem de passeig, va dir la Maite, i L’Anna va respondre que al mateix temps podríem esmorzar en qualsevol bar.

Doncs li vam acceptar la idea i ja ens teniu després d’haver complert la gestió entaulades en un bar a la plaça de la Illa on s’hi estava de meravella. Un esmorzar senzill però ple d’amor i de vida. Em calia respirar fort per acaparar la brisa d’aire que el matí m’oferia, acaronant la meva persona. Feia tants dies que no havia sortit de casa... 

Després la bona de la Maite em va fer el regal de conduir-me passejant per dins del parc, i passar per llocs que feia anys que no veia. Els caminets del parc encara estaven humits per la rosada. Tot era dolç i suau, un retrat molt bucòlic envaïa l’àmbit. Una cadernera ens va regalar una refilada del seu cant que ens va deixar sense alè. Una divina meravella. Altres ocells feien el seu paperet des de les branques on s’havien situat pel concert.

Malgrat el meu estat d’ànim un xic ensopit per la meva bronquitis, em va semblar un regal tant bo i tant gran que no mereixia. Vaig donar gràcies a Déu per permetre poder gaudir tan plenament de moments que voldria fer eterns dins el cor, com diu en Maragall en el seu “Cant Espiritual”.

Una vivència que per amena i agradosa, val la pena de retenir-la enregistrada i pensar sovint el be que tinc encara de poder gaudir tant de totes les meravelles que la vida em posa al davant . Per què quan arribi (de Maragall també) aquella hora de temença, Déu em doni les forces precises per acceptar la seva voluntat.

Corpus

imatge extres de http://molletama.cat/ el 15-06-2015

Aquesta setmana l’església celebra la diada del corpus. Vol dir en el lèxic religiós l’exaltació de la puríssima sang de Crist. Antigament i dins els ritus religiosos, tenia un caire molt important, i també oficial totalment. Ara, ja gairebé poca gent recorda el corpus.

Però en la memòria i dins el nostre cervell sovint petites guspires de fets antics remouen els nostres pensaments i les idees junt amb els records es fan vives dins la nostre ment.

Per mi va ser sempre un dia molt solemne. Els oficis religiosos que l’església dedicava a la diada eren seguits per molta gent. Hi havia per la tarda la gran processó on tothom hi assistia amb torxes enceses i les butxaques plenes de caramels per llençar-los sobre els badocs que no hi havien anat.

A més de la profunditat religiosa que posava el seu aroma a l'abast de nosaltres hi havia la part de xerinola que els menuts i grans també organitzaven per donar un xic més de joia a la festa. 

Era festa oficial, no es treballava i així tothom podia gaudir d’una diada tant senzilla i bona, amb plaer i benestar. 

Tothom es vestia de gala, emprant els millors vestits de cerimònia. Els senyors encorbatats tots i amb vestit del tot negre donaven un gran to de solemnitat a l’acte.

Els qui no formàvem part a la processó gaudíem de la seva marxa i la seguíem, si el terreny ho permetia, des de la vorera, fins que tornava a entrar a l’església.

Acabada la cerimònia de la processó, la gent es quedava passejant o be prenent quelcom en alguns dels bars que obrien per donar gust als clients.

Ara ni processó ni vestits de gala, ni caramels, ni res de res, passa el corpus com si passés un ocell volant sense deixar res important dins nostre.

Atenció a domicili

imatge extreta el 15-06-2015 de:  http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/02-337845/hospital-de-mollet-corea-moran-arquitectura

Soc una malalta crònica de bronquis. He fet estades llargues a l’hospital de Mollet. D’aquestes n’han sorgit doncs veritables amistats. Una atenció molt delicada a domicili quan ha sigut precís, i un tenir cura molt atent vers el pacient que en algunes ocasions ha semblat ser el príncep de l’hospital. Ara ja soc a casa, els meus bronquis semblen millorar, però com que és mal crònic cal esperar alguna que altre crisis.

Recorro a l’hospital quan l’ofec m’acorrala i no em deixa viure. És aleshores quan puc palpar ben be tota la delicadesa de les infermeres i metges que m’atenen. Una atenció tant acurada que hi ha vegades que en el meu interior sembla que m’agradi estar malalta.

Tracte i atenció fan que l’estada obligatòria no es faci penosa i el temps obligat a romandre enllitada passi ràpid. Totes quantes vegades que hi he recorregut sempre hi he trobat l’adequada atenció i el remei al meu mal.

Això crea dins meu una certa pau i serenor per la feina ben feta. Cal agrair aquesta tasca tan humana i tan delicada. I que sempre hi trobem el bon acolliment.

 

Moltes gràcies per aquesta feina portada a terme per tot el personal sanitari.

Espera

Per una crisis bronquial he hagut de restar enllitada a l’hospital de Mollet durant dues setmanes més. La cosa no ha estat greu, però la quietud obligada ha estat penosa. He tingut temps de tot. De pensar, de crear vivències en el meu cervell, d’imaginar i temps sobre tot d’esperar. A l’hospital si hi estàs cabdal, tot és esperar. S’hi estàs cabdal hi ha temps per tot. 

A les set et desperten i a espera: que vinguin a arreglar-te, que et posin neta, i després a que et portin l’esmorzar. Entre l’esmorzar i el dinar hi ha un llarg temps d’esperes. Si ve l’Anna, si passa el metge, si entra algun estrany, si et prenen la temperatura, si et porten un medicament, si et canvien el bolquers tot esperar a que passi el dia, i et digui com va la cosa.

Les infermeres tant la Neus com la Marina, fan tot el que tenen al seu abast per que no et manqui res i estiguis el més còmode possible. Amb una amabilitat insuperable. El seu sempre senzill somriure omple l’estança de llum i de dolcesa. Delicades i atentes com n’hi ha poques. Amb la seva sola presència et fan sentir la reina de L’HOSPITAL. I a les hores sorgeix un temps per pensar, un temps per idear i per somniar. Hom somnia que estàs be i que davant d’un verd prat on la gespa hi creix abundosa, respires i aspires de l’aire natural que brolla d’un panorama tant magnífic que et fa reviure i omple els pulmons de sana estabilitat.

Ja torno a ser a casa i sembla que de moment tot ha passat. Cal espera però a la propera, soc malalta crònica i les coses no marxen al pas que hom voldria. Amb tot no em puc pas queixar, als meus noranta dos anys no puc demanar res més. Quelcom s’ha de tenir, va dir-me un metge. I si tinc la bronquitis he d’acceptar-la i assumir-la.

A casa tot és millor, qualsevol aliment que cal prendre te el seu gust casolà i al que hom hi està avesat i el troba el millor del món. No es pas que les menges de l’hospital sigui dolentes, però el gust no és pas el mateix. I per això el retorn a la llar va tan ple de joia, per que en un principi tot retorna al seu camí normal i hom pot fer el que havia fet fins ara.

Amb tot, gràcies, sobretot a les assistents de l’hospital que et posen a to per uns quants dies i sembla que no estiguis tan malalt com creus.


Esperem uns dies tranquils i suaus que donin pau i serenitat.

Retorn

imatge extreta el 15-06-2015 de http://www.ulmaarchitectural.com/es/fachadas-ventiladas/proyectos/hospital-de-mollet/

Una mala passada de salut, m’ha tingut uns quants dies fora de joc. La meva, mes o menys, animosa recuperació m’anima a tornar al meu petit plaer d’escriure les meves vivències. Res greu però m’ha deixat sense ànims de fer res. Avui però sembla que el temps hi ajuda una mica i el meu cervell funciona ja una mica més normal. Per una neumonía he passat dues setmanes ingressada a l’hospital de Mollet.

L’ambient dels hospitals, ja ho sabem, solen ser gairebé sempre un xic depriments. La família completa han fet que no m’hi sentis empresonada. Fins hi tot van fer que la Maite em fes companyia tota una nit. Una experiència més que tinc per anotar. Unes infermeres magnifiques que en tot moment estaven per mi. M’hi vaig sentir molt ben acollida tant per la Neus com per la Marina i per totes elles en general.

Ara ja en plena recuperació m’adono de que a la vida cal passar de tot. Des de bones estones amb joia i alegria a altres d’angoixa i neguit per saber en que pararà tot. La meva estada a l’hospital fou mes aviat plaent. L’Albert cada tarda venia i em donava una passejada per fora de l’edifici. No van ser massa dies però si els precisos per que la meva salut millorés i pogués fer el retorn a casa sense complicacions. Malgrat sortir-ne molt be de tot, va quedar en mi una interrogant molt important. Jo en pocs dies en vaig tenir prou, i la gent que s’hi ha de passar dies i més dies esperant la seva definitiva guarició, que no arriba mai, com ha d’adaptar-se a restar tants dies inactiu?

En les moltes hores quietes que hi ha en l’espera de guarir hi ha una mica de tot. La ment no para de donar voltes als fets que van ocorrent. L’àmbit te un regust de paciència i espera, cal esperar que tot vagi be i que el problema de salut es resolgui degudament be. Però hom no pot evitar que els pensaments volin i rumiïn sense parar esperant que la solució al problema de salut sigui bo i positiu.. I malgrat no poder parar la imaginació, l’espera es un gran lenitiu per ajudar a que el temps passi el més ràpid possible. I quan arriba el moment de l’alta, hom es sent alliberat de l’angoixa de la malaltia.

Des de la finestra

Des de la finestra pot entrar a dins la meva cambra tot un món d'imatges i sensacions especials que alleugereixen les meves hores hores quietes.

Després de cada àpat queda un espai molt ample on hi domina la quietud, el silenci, la dolcesa i hom pot estar remenant tot un seguit d'idees, fets viscuts i per viure. Això ajuda a que la quietud obligada pel meu cos no sigui penosa ni enganxosa. Fa que obri l'esperit a l'aire lliure i respiri profundament tot el que a fora s'hi respira. Sentir la necessitat d'empassar-te glops d'aire fresc per tenir l'ànima airejada i ben plena de bons sentiments.

Poca cosa puc dibuixar del que veig per la finestra, les hores són quietes, el temps passa lent i l'estada a l'hospital cada dia es fa més feixuga. Cal, però, saber espolsar apuesta petita remor de quietud i donar un raig de sol i vida per tal que animi el meu esperit a viure la vida que Déu m'ofereix cada dia.

Somiar no vol dir que estas pensant en coses grans, perfectes, somiar vol dir que estas esperant que la vida t'infiltri un raig de sol a la teva ànima, i li doni un sentit viu, tranquil i dolç per seguir lluitant en la malaltia i en la quietud.

Malgrat tot això que explico no estic mai sola, l'Anna, els nebots, els amics, el servei, ... tothom qui em tracta ho fa amb mimo, amb caricia i fa confortable la meva estada a l'hospital. A tots en dono gràcies, i el récord d'aquests dies perdurarà per molt temps dins el meu cor.

Mollet 10 de març de 2015

Júlia

La vinya del meu pare i els pinetons

Imatge extreta de panoramio

Fa uns quants dies que estic ingressada a l'hospital per una grip molt impertinent. Avui m'han tret una estona a passejar i, tot passejant, m'he adonat que on hi ha l'hospital, antigament hi havia la vinya del meu pare.

Sense adornar-me'n he tornat enrere molts anys, quant erem criature que pujavem a berenar als pinetons.

En aquella epòca erem molt feliços. Als pinetons hi pujàvem per un camí polsegós i estret, teníem camps a cada costat fins arribar a la vinya.

Avui tot passejant he vist clarament on era: pujant el camí a mà dreta. M'han tallat la mirada llunyana els quatre pins que queden.

Aquests quatre pinetons fan com si fossin una barrera que volguessin separar el passat del present. Burxant una mica la memòria m'ha arribat la imatge d'aquests pinetons frondosos i com ens seiem a la seva ombra a reposar o meditar.

Actualment aquell camí polsegós ha desaperegut, tot és asfalt i la pols aquella que s'aixecava pel camí també ha desaparegut. M'ha sorprés la barrera que fan els pins que sembla que vulguin encara mantenir-se separats del poble, com a fidels sentinelles.

Els quatre pins que encara queden sembla que estiguin fent guardia i a l'hora foscana l'ombra que es retalla a l'horitzó li dona un sentit íntim que omple l'esperit de pau i dolcesa.

Sempre recordaré l'acollida càlida que ens oferieu quan arribàvem, i quan us empemyàvem ens regalaveu amb pinassa i fins i tot alguna pinya curulla de pinyons, que ens menjavem entre tota la colla.

Mirant enrere  m'ha vingut el pensament el grup de nens i nenes que hi pujàvem. M'he apropat a un pi que encara bessa aroma per tots els seus costats i que ens mira tot seriós:

-  Ja veus pi que se n'han fet d'aquests pinetons: Un hospital, una carretera, ...
   no hi queden ja vinyes.  Quant acabàvem la berema vosaltres ens protegieu de la calor amb la vostra  ombra.

Aquí en aquesta contrada com en d'altres de la meva comarca es contempla allò que deia el poeta:


En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res."


Pere Quart fragment de "Corrandes d'exili", Saló de Tardor (1947)

Dia d'hivern

imatge extreta de Sabadell informa

Un dia molt gris. Senyala pluja al calendari, però no plou. A l’espai hi ha un silenci rar. Endormisca i hom no sap que fer. M’he passat una bona estona a la finestra mirant al carrer. Silenci arreu, un dia festiu i que amb el fred que fa, la gent resta reclosa a casa per evitar refredats. Distreu veure la diversitat de formes de vestir, colors i detalls. 

A mitja tarda sembla com si els núvols haguessin canviat de parer i han decidit moure’s un xic. Algun raig de sol estantís que encara passeja per l’espai dona una sensació de placidesa mig adormida. 

Una parella d’enamorats ben agafadets per evitar la pluja passen mig corrents i rient. Els petits bassals que el plugim ha deixat, ara aquí, ara allà , semblen bocins de mirall, on s’hi reflecteix tímidament les clarianes que al cel es van obrint.

Dona bo veure el carrer amb pluja quan hom està ben calentonet a l’abric amorós del caliu acollidor de la llar. Una sensació d’esgarrifança et remou tot el cos. A fora hi fa fred, es nota pel baf que surt de les boques des vianants tot caminant amb pressa per evitar la inclemència del dia.

La tranquil·litat que dona veure el panorama des de rere els vidres de la finestra, cobreix l`àmbit d’una certa pau. L’embolcall que envolta tot el contorn sembla voler donar abric a un estat d’ànim un xic angoixat per la nuvolada que va donant voltes per el cel i per l’horitzó.

I quan hom analitza aquesta espècie de ben estar que dona la seguretat casolana, pensa en els milers d’infants i de persones que no tenen on arrecerar-se per evitar les inclemències del temps. És a les hores que t’adones del valor moral que te la teva forma de viure, i que cal agrair tot el que tenim donant-li el seu valor just i equitatiu. 

No ens manca res, tenim tot el que precisem i més, però a base de viure al dia a dia no donem valor al nostre benestar. Tenim sostre i llar per reposar del cansament diari, plat a taula més o menys al nostre gust, i temps per fer una becaineta després de dinar, que més volem? 

Ens adonem de tot el benestar de que podem gaudir amb plaer i llibertat? Cal estar satisfet de tot el que ens envolta i ens dona vida. Admirar la natura i viure-la amb goig plens d’entusiasme agraït. 

La impressió que dona la nostra estabilitat cal valorar-la i estimar-la, ja que tenim els sentits a flor de pell per a gaudir-ne plenament i amb dignitat.

La Mina de la Mogoda

imatge extreta de Selwa.cat

Entre la cruïlla de les carreteres de Barcelona - Caldes i Sabadell - Badalona, una mica més avall hi va haver molts anys enrere una mina d’aigua. Suposo que era la solució de regadiu per als camps que envoltaven Mollet, Santa Perpetua i Palau.

Al nostre temps de vacances de l’escola, algunes tardes, solíem agafar una llesca de pa amb una mica xocolata a la butxaca, i ens anàvem a berenar a la mina de la Mogoda. Hi sortia una aigua fresquíssima i molt clara, donava goig beure-la fins a sentir-te’n ple.

Les caloroses tardes dels estius, estant de vacances ens fèiem passar la set i la calor, anant a berenar a un lloc, que en aquell temps a mi em va semblar sempre idíl·lic. Allà tan sols el remor que feia l’aigua al sortir de la canonada ja refrescava els ànims. Era una raig copiós i que semblava voler escampar vida arreu on passava. Uns arbrets plens d’ufana havien crescut al seu entorn i li donaven un cert aire de paradís. I allí embolcallats sota la seva ombra hom s’hi sentia acaronat i tranquil.

Solíem portar una borrassa (una tela de sac) per seure a terra o estirar-nos-hi una estona gaudint d’aquella pau tan formosa que la natura ens oferia tan generosament. Berenàvem sense trobar el moment del retorn a casa. S’hi estava tan be allà, estirats sobre la gespa, acompanyats sols per la remor de l’aigua i el ventijol que de tan en tan deixava escapar una alenada .

Foren tardes i hores que van quedar impreses dins la ment i que avui al pas dels anys, quan ja no hi ni la mina, ni l’aigua fresca, ni l’acolliment de l’ombra que ens acollia ni el temps per gaudir-ne, dol que ja no hi siguin. Però cal tenir en compte que en aquell temps d’infantesa foren factors molt importants pel desenvolupament de la nostra personalitat.

Malgrat tot però, el seu record esdevé ara com un somni del que no desitges despertar. Enyorança del temps passat?, si, però amb goig per què avui encara sembla que tot sigui igual, encara que ja tot alló estigui voltat d’ edificis. 

M’agradaria saber per on han canalitzat aquella aigua tan fresca i bona que sortia de la mina de Mogoda. Una mina que teníem relativament molt a prop de casa i ens era molt accessible. Amb quatre passes, que en deien aleshores, ens hi plantàvem

El progrés de la vida és així, desapareixen uns factors i se’n presenten uns de nous. I en la innovació radica l’evolució del mon, i de la persona. I sabem per descomptat que cal renovar-se si volem subsistir. I sens dubte en la renovació hi ha el plaer i el goig de la vida. Doncs a renovar-se o a morir.

Si no ho visc, no ho crec

Imatge extreta del web del College Galilée

Per la meva poca mobilitat deguda a la antiga paràlisi vaig haver de passar diverses vegades pel quiròfan. Anava a la visita del cirurgià cada mig any, després de les moltes intervencions, per seguir més o menys de prop la seva evolució. Realment el Dr. Santos Palazzi va fer en mi un treball de meravella. Gracies a ell vaig poder caminar amb bastons més de quaranta anys. Jo el lloava sempre ufanosa del seu talent. Va fer-hi un bon treball que em va permetre treballar i viure una vida normal. 

Una vegada la meva germana va demanar-me que m’hi acompanyés un amic seu que en un accident de treball havia perdut una mà i l’hi quedava molt poc de l’altre amb el prec de que potser el Doctor li podia estudiar una petita recuperació. Com que l’Ignasi amb les seves dificultats no podia emprar degudament la mà que li restava, la Teresa va donar-me un paquet de tabac per què si en l’espera de la visita li venia gust de fumar jo l’ajudés .

La visita fou normal ja s’esperava. Per aquella mà no hi havia recuperació possible. Jo aprofitava el dia per anar per la tarda a veure el neumòleg. 

El Dr. Solanelles que havia viscut durant la guerra a Mollet i molt prop de casa em va fer la visita de reglament . Que fumes? Em va preguntar. No i no he fumat mai. Doncs per l’aroma jo diria que si, -encara va reblar.-

La cosa va quedar així i no tindria cap raó d’esmentar el fet doncs va tenir la seva gràcia. A l’hora de fer efectiva la quota de la visita al treure’m el moneder de la butxaca en lloc del moneder va sortir el paquet del tabac. 

No m’has dit que no fumaves? Doncs que és això? Jo tota confosa li vaig dir: Tot té una explicació doctor i ara després de tot plegat de ben segur que no em creurà.

Bé, deixeu-m’ho, et crec però les aparences enganyen moltes vegades. Ben cert , no podem judicar mai per el que veiem si no sabem el fons de la qüestió.