El Cassi

Imatge del Senyor Lluis Mateu Laporta agutzil de Sant Esteve de Castellar extreta de la Tribuna del Berguedà

L’Andreu Cassi fou per molts anys l’agutzil de l’Ajuntament de Mollet. 

Un esdeveniment sense importància me l’ha fet portat a la memòria. Algú li crida a la nebodeta que volta per casa que vindrà el papu o l’home del sac i se l’endurà si no fa bondat. 

Aquest petit detall de l’home del sac ha portat a la meva memòria records de la meva infantesa. Quan jo era petiteta, com que tenia la mobilitat molt reduïda i no podia fer certes coses, sempre rumiava quina en podria fer. I el resultat de la meva distracció solia acabar sempre fent enfadar la mare. Ella em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi i que se’t endugui ben lluny de casa. Això volia dir que l’Andreu Cassi era per mi com el papu.

Era l’agutzil de l’Ajuntament i en aquell temps els avisos de cobrament d’impostos i d’altres ordres, s’anunciaven a través de la trompeta de l'Andreu. Era molt bona persona, però tenia un geni molt fort i com que la quitxalla l’escridassava quan el veien amb la trompeta sota el seu mig braç, per que l’Andreu tenia una limitació fruit de la guerra, ell els espantava dient-los que se’ls emportaria si no eren bons minyons.

Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava, si el cobrament del rebut de l’aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu. Avisava de tots els esdeveniments que es poguessin presentar. Jo recordo a la mare que quan sentia la trompeta em feia anar a veure què anunciava, calia estar alerta per les rebaixes de preu sobre tot les de la plaça.

I com que era una persona força sorruda, grassó i amb un aspecte que des del meu punt de vista d’infant jo el veia com a un ogre de les rondalles, i quan la mare me l’anomenava per fer-me creure, jo obeïa tot seguit per què realment em feia por.

I per això avui l’anunci del papu me l’ha fet recordar. No deixa de ser que en aquell temps fou un personatge de fama. Avui el seu record se m’ha fet viu i plaent, per què encara que no hi vaig tenir massa tractes, per mi fou un bon amic. I que Déu el tingui ben a prop seu.

Simpàtics guardies de l'ordre

imatge extreta de la Vanguardia

Hem anat a Sant Quirze a dinar a un restaurant que hi té un nét de la meva cosina Un dinar esplèndid, simpàtic i molt mengívol. La cosina complia avui anys i ha volgut celebrar-ho amb la família. Un detall molt bo i molt escaient en ella, doncs no hi ha mancat cap detall. Hem format una colla de setze, comptant-hi la menudeta la besnéta de la cosina. 

Tothom, penso, que s’hi ha sentit molt bé, doncs les ganes de parlar uns amb altres no s’acabaven, i com que, amb alguns, feia anys que no ens vèiem, ha esta molt amè i molt grat. La xerinola imperava en l’ambient, i la sobretaula s’ha allargat força, però ha estat molt profitosa, doncs els canvis d’impressions familiars solen ser molt ben acceptats quan la família es reuneix per qualsevol esdeveniment.

Desprès del dinar amb el cotxe de l’Anna hem anat una mica per les nostres. Volíem anar fins a Terrassa on hi tenim uns cosins un xic fora de circulació. Aprofitant doncs que ja érem a mig camí ens hi hem encaminat. Però Déu meu quin mal de cap! Sortir de Sant Quirze on hem dinat, i trobar la carretera de Terrassa, ha estat tot un poema. Ens hem fet un embolic tant gros, que ha calgut demanar ajuda a uns guàrdies que vigilaven el curs d’uns jocs de carrer. La petició ha estat una passada.

D’entrada i abans de que obríssim la boca el guarda tot jocós diu: “Vamos a ver que les pasa a estas lindas jovencitas.” Ens informa el camí per anar Terrassa i ens diu: Muy buen viaje!. I jo amb jocositat també li responc: Moltes gràcies, i també per la seva delicada opinió de “jovencitas”, passem dels noranta!

Caram! ha estat la seva resposta, ningú ho diria. Molt gentil li he engegat jo ja marxant amb el cotxe camí de Terrassa. No ningú ho diria, però el cor diuen que sempre es jove. Jo crec més bé, que si el cor el deixes en llibertat és alegre i joiós. Al cor si l’escoltes sempre et porta per els millors camins i vers les més bones obres a fer. Cal tant sols escoltar-lo i fer-li cas. 

La resta la que Déu vulgui.

Les meves sabatilles noves

Tinc unes sabatilles comprades al mercat. Oli en un llum per els meus peus delicats. Una autèntica carícia per ells, els meus peus, que encara que no caminen exigeixen atenció. Doncs d’entrada m’anaven tant be que varem decidir comprar-ne un altre parell, però de numeració diferent, és a dir, unes eren del número 35 i les altres del 36. Així la cosa era una solució per al dia que tocava rentar-les. Tot molt bé i escaient i els meus peus molt agraïts.

Però passa que el dia que haig de sortir em calço les sabates, i quan torno a emprar les sabatilles em faig un gran embolic. Les prenc de l’armari, i quan vaig a posar-me-les, gairebé sempre he agafat, una d’un parell diferent de l’altre. Això em suposa un esforç ja que la meva mobilitat un xic reduïda es queixa gemegant.

No obstant les sabatilles van molt bé i ajuden a que el meu benestar sigui bo i concret. Doncs passo moltes hores calçada amb elles, i encara que no les empri per caminar necessito que siguin suaus i dolces, que no premin per cap costat, en fi que siguin com un guant de gasela.

I m’hi he avesat tant amb elles, que moltes vegades a l’hora de sortir per anar a missa o algun altre lloc, no recordo canviar-me-les i vaig per el món com, la nena de la cançó que anava dient que caminava com si sabatetes hi tingués. I jo que tinc sabatetes, prefereixo la dolçor de les sabatilles a l’estretor de les sabates.

De vegades aquest fet em fa pensar en aquelles persones que no tenen sabates per manca de diners, o be aquells que no poden portar-ne per què ni peus tenen. Quines contradiccions que te la vida! Uns per molt i altres per poc o per gens.

Cal doncs estar content i agraïts amb el que tenim i acceptar aquell pensament reflexiu que diu: No és més feliç aquell que té molt, si no aquell que està conforme i content amb el que té.

El Vallès

Hem dinat a l’Hotel Mercure Augusta. En Jordi i la Mª Rosa ens hi han convidat per celebrar amb la colla de Les Bessones el seus cinquanta anys de matrimoni. Un lloc molt bonic, situat sobre un turonet que hi ha a l’entrada de Granollers. Un lloc des d'on pots admirar tota la magnificència del Vallès. A mi m’ha tocat seure de cara a la gran esplanada que forma el contorn. He pogut contemplar a plaer tot l’encant que ofereix aquesta part tan sorprenent de la nostra comarca.

Ara a la Tardor el verd dels camps i del paisatge són molt variats. Verds que ja comencen a prendre el to verd fosc que imposa la temporada. Verds vius que sembla que volen sobreviure a les ordres de la natura. Verds més apagats amb aires d’obediència. I aquells verds constants i tossuts que no perden el seu to en tot l’any, perennes, fixos que durant tot l’hivern alegren la vista omplint els nostre ulls de dolça esperança.

En aquesta plana vallesana hom hi pot admirar tota mena de verds. La meva vista anava d’un punt a l’altre admirant l’existència d’aquesta meravella natural. Talment un coixí brodat amb delicats fils de seda. Una impressionant delícia per a la vista, cansada de tanta pol·lució i de tant descolorida imatge. El meu dinar va passar sens assaborir les menges. El paisatge em captivava i els meus ulls es resistien a admirar altre cosa que aquella estampa tant formosa que m’oferia la natura.

Encara que conec força be la nostra contrada, l’oportunitat d’admirar-la, no me la podia deixar perdre, i la meva vista no es cansava de fitar l’espai cercant racons potser desconeguts per mi. La ocasió valia molt i era cosa d’aprofitar-la. Amb tot vaig passar una bona estona contemplant aquell paisatge que sens pensar-ho l'oportunitat em posava davant dels ulls.

Tot plegat portà a la meva memòria aquell verset tant famós del gran escriptor català sabadellenc que es signava Pere Quart: En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc sencer, tres quarteres... massa terra!. Com el Vallès, no hi ha res!

Aniversari de noces de la Maria Rosa i el Jordi Abad

Avui hi ha festa grossa a la colla. Més que colla, però ben mirat podem considerar que aquesta colla, és una gran família. Una gran festa d’aniversari. La Maria Rosa i en Jordi Abad, enguany acompleixen els cinquanta anys de matrimoni. Oi que és per celebrar-ho plens de goig i alegria? Doncs si, aquí ens teniu tots contents i ells molt emocionats. No tothom pot arribar-hi a una fita tant important.

Al pas d’aquests cinquanta anys l’amor que en un cert dia es van prometre no ha baixat mai la guàrdia. L’estimació, el respecte i l’amor han imperat sempre en ells fent, doncs, que siguin estimats per tothom qui te la sort de tractar-los.

Ella dotada d’una gran qualitat, servicial i comprensiva, treballadora en tot moment, especialment quan toca de cuinar o organitzar quelcom en bé de la colla. Afectuosa i serena en la seva tasca de companya i amiga. Dolça i tendre en el tracte i actuació . Tot un tresor que cal agrair a Déu .

Ell afectuós, simpàtic, molt juganer amb un somriure sempre a flor de llavis, que el fa agradós i amè en tot el seu ser. Sempre sembla que se’n rigui de les coses i dels fets, però rere aquest do, s’ hi amaga una gran tendresa i comprensió vers els amics i companys de colla i de tothom

El seu caminar junts per la vida ha donat els seus fruits. Fills i néts omplen el seu món i gaudeixen d’una estima i admiració molt intenses, fent que el tracte que hom te amb ells, sigui sempre plaent i encisador.

De la Colla en son un puntal molt important. El seu parer en tot, es molt valorat, doncs te gust de saviesa i enteniment. Per qualitats que en son ben mereixedors de tota la nostra estima.. Cal demanar doncs a Déu que ens permeti gaudir per molts anys del caliu encès del seu amor.

Que segueixin essent el far que il·lumina el nostre caminar com a colla de les bessones.

Un passeig per l'Estartit

imatge extreta de http://creuers-marenostrum.com/wp-content/uploads/illesmedes7.jpg

Aquest poble de la Costa Brava oferia als nostres ulls una magnifica visió . Vaixells ancorats a tot el llarg del moll, molta gent passejant, moviment intens arreu i un plaer molt grat a la nostra vista doncs rarament podem fer una visita tan formosa al nostre litoral. Uns nebots complien anys de matrimoni, el van voler compartir amb nosaltres. L’Anna i jo acceptàrem molt complagudes la convidada. Fou un gran plaer gaudir de la bellesa que guarden en els seus racons aquest pobles de la nostra costa.

El desplaçament amb cotxe un xic llarg i pesadot. El viatge va durar una hora i mitja, però fou una gran compensació i molt grat plaer, poder contemplar aquesta part del nostre litoral tan ple de vida i de bellesa, amb les illes Medes davant nostre.

Com que ja era migdia calgué cercar un lloc per dinar, doncs la neboda havia adquirit uns bitllets per pujar en un vaixell que ens donaria una volta per totes les illes a partir de les tres de la tarda. El lloc del dinar no podia ser millor, a l’aire lliure amb el mar al davant i el passeig on s’hi movia tota mena de gent. Una autèntica delícia.

Doncs a l’hora marcada embarcàrem i a visitar les illes Medes. No tenen res de particular però si, d’admirar. Admirar la gran creació de la natura. Plenes de gavines que malgrat la brutícia que generen, les omplen de vida. Plenes de foradets a la roca, els seus nius. El sol de la tarda les besava amorosament donant-los-hi un to rosat que embadalia l’ànima contemplativa. Hom sentia el cor ple d’agraïment davant tant magnifica meravella.

Una tarda plena d’emocions viscudes en la companyia dels nebots als qui cal agrair l’esforç de conduir-nos a una visita tan plena de vida i de goig. La nostra reduïda mobilitat no ens permet fer escapades per el nostre compte, però si, som conscients del valor que te l’estima que ens tenen ja que sempre procuren fer-nos gaudir el mes possible de grats moments.

50 anys de matrimoni

La Maria Rosa i en Jordi Abad han acomplert 50 anys de matrimoni. Ens han convidat a compartir un dia tan assenyalat. L’ermita de Santa Quitèria respirava pau i amor per tots els seus racons. Flors per tot arreu, pau i dolcesa en l’àmbit, i nosaltres plens de joia acompanyant als amics en tan memorable dia. Venien tots dos agafadets de la mà per el camí que porta a l’ermita, escampant amb el seu alè, un deliciós aroma de pau i felicitat.

La joia il·luminava les seves carones plenes d’amor Un amor que ha omplert un sens fi de dies junts, contra adversitats,amb joia acceptant les bonesa que Déu els ha enviat. Fills i nets omplen els seus cors de joia i plaer. Ara ja al punt dels seus cinquanta anys junts repassant el viscut, no troben altre camí que agrair a Déu tot el be que han rebut en tot moment de ela seva vida en companyia.

L’aroma de les flors omplia l’aire i hom sentia que la vida és bona i bonica malgrat les moltes inconveniències que mantes vegades ens presenta. Cada filera de bancs, en el seu inici, tenia lligat amb llaços de seda un ramet de flors. El passador que condueix a l’altar es podia ben be dir que era un camí de roses. Bonic de bo de bo . La cerimònia senzilla i molt plaent. Hom tenia la impressió d’estar en un altre món. Potser la porta del cel?. O potser un retall del paradís promès.?

Sigui com sigui una cerimònia per no cansar als qui no sovintegen massa les visites a Déu. Aviat fou enllestit el ritual i a fora ja tot eren abraçades i petons plens dels millors desigs de joia a felicitat per als vells nuvis.

Un convidat a la festa anà arrancant els rams de flors dels bancs oferint-los a les senyores de l’acte . La majoria femenina duia un ramet a les mans. Es preguntaven a qui es devia tanta delicadesa. No s’ en sabia res.

A la fi però es va saber que les flors estaven preparades per una altre cerimònia que venia rere nostre. Ja veieu, aquelles situacions que sol crear l’eufòria.