M’ha sorprès la pregunta:
I vostè com va viure la guerra.? Jo?,
Tenia tretze anys. La vaig viure estudiant. Una vegada que ja havia pogut entrar al camp de la formació, jo sols desitjava estudiar i entendre el món i tot el que l’envoltava.
Em va costar molt que m’admetessin a l’escola. En aquell temps dominava encara molta por i ignorància. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se.
Al setembre del 39 em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Teníem de fer cada dia el petit viatget. En un principi anàvem en tren o autobús, després amb el desgavell de la guerra tot s’anà complicant. Els trens no funcionaven, el busos no venien, i nosaltres carregats de bon fer, un grup de deu o dotze deixebles, solíem fer el que ara se’n diu auto-stop.
La qüestió era assistir a les classes i seguir les lliçons del curs. Varen ser gairebé tres anys de dificultats un xic angoixoses. Però érem joves entusiasmats amb els nostres estudis i ens en vàrem sortir força be. Tres cursos de batxillerat en aquell temps ja era una gran fita.
Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven massa. Fèiem la nostra tasca i no ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis.
Van ser tres anys de lluita continua amb les dificultats que a cada moment es presentaven. Aquesta lluita va acabar al finir la guerra. Desprès en vingueren d’altres de molt més serioses que imposaven el tancar la boca i obeïr.
Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament. I valents ho varem aconseguir.
Em va costar molt que m’admetessin a l’escola. En aquell temps dominava encara molta por i ignorància. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se.
Al setembre del 39 em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Teníem de fer cada dia el petit viatget. En un principi anàvem en tren o autobús, després amb el desgavell de la guerra tot s’anà complicant. Els trens no funcionaven, el busos no venien, i nosaltres carregats de bon fer, un grup de deu o dotze deixebles, solíem fer el que ara se’n diu auto-stop.
La qüestió era assistir a les classes i seguir les lliçons del curs. Varen ser gairebé tres anys de dificultats un xic angoixoses. Però érem joves entusiasmats amb els nostres estudis i ens en vàrem sortir força be. Tres cursos de batxillerat en aquell temps ja era una gran fita.
Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven massa. Fèiem la nostra tasca i no ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis.
Van ser tres anys de lluita continua amb les dificultats que a cada moment es presentaven. Aquesta lluita va acabar al finir la guerra. Desprès en vingueren d’altres de molt més serioses que imposaven el tancar la boca i obeïr.
Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament. I valents ho varem aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada